Mank és per a David Fincher una pel·lícula molt especial. No es dirigeix cada dia un film amb guió del teu pare (Jack Fincher). Aquest era un vell anhel que no ha aconseguit fins avui. Va intentar rodar-la fa anys, després de l’estrena de The Game, i no se’n va sortir, i potser millor que sigui així, ja que avui em sembla un director més fet i encara més talentós que aleshores. Aquest seu darrer film és una altra mostra del seu gran talent visual, narratiu i de la seva capacitat per mantenir la tensió dramàtica per complir aquell incontestable precepte de Billy Wilder: “Els manaments del cinema es resumeixen en un: no avorriràs”. Fincher mai avorreix.
No descobreixo res si dic que el protagonista d’aquesta pel·lícula de la plataforma Netflix, estrenada a unes quantes sales per poder optar als Oscar on serà una gran favorita, és Herman Mankiewicz un conegut guionista i productor de pel·lícules d’èxit com les dels germans Marx. També és el germà de Joseph Mankiewicz el director de dues pel·lícules que a mi em tenen el cor robat: Tot sobre Eva (All About Eve) i De sobte, l’últim estiu (Suddenly, Last Summer). El motor narratiu del film és el procés d’escriptura del guió de Ciutadà Kane (Citizen Kane), un procés que el va haver de fer pràcticament allitat, amb la cama trencada, lluny de tothom i pel que sembla durant uns dies també allunyat del seu combustible neurològic preferit, el whisky “Canadian Club”. Un dels temes del film és la vella polèmica sobre l’autoria del guió d’un dels grans films de la història del cinema. En aquesta cinta els Fincher defensen l’autoria única de Herman J. Mankiewicz, d’altres especialistes en canvi afirmen que la versió del guió que va presentar Mank, va patir canvis (alguns rellevants) per part de Welles. Aquest fet confirmaria la idea d’una autoria compartida. Tot i això, crec que aquest és un dels temes però no el més rellevant. El film aporta una mirada cap al procés creatiu, sobre Hollywwod i sobretot sobre altres temes com el poder, la vanitat i tot el que envolta la indústria en un dels moments de més gran esplendor.
A través dels nombrosos flashbacks que apareixen a la pel·lícula i que també homenatgen a Ciutadà Kane, anem veient alguns moments de la vida de Mank, la seva addicció al joc i a l’alcohol, la “Writers Room” que formava amb personatges com Ben Hecht, Charles MacArthur, S. J. Perelman, Charles Lederer o el seu germà Joseph, la seva relació amb Marion Davies i William Randolph Hearst, el personatge que inspirarà Charles Foster Kane i també ens mostra com funcionen els mecanismes de poder als estudis, la seva influència política i les seves línies d’actuació que queden perfectament definides en una fabulosa escena de “walk and talk” entre els Mankiewicz i Louis Mayer. L’altra línia temporal narra les dificultats per articular el guió, les exigències d’un Welles en ple apogeu i les difícils relacions amb el seu entorn més proper. Tot això ho veiem en una fabulosa fotografia en blanc i negre d’Erik Messerschmidt, d’un muntatge àgil de Kirk Baxter que garanteix el ritme de la pel·lícula i també gràcies a les grans interpretacions d’Arliss Howard, Amanda Seyfried o Charles Dance i sobretot la d’un fantàstic Gary Oldman en el paper protagonista. Tots aquests elements acaben conformant una pel·lícula que sens dubte és una de les millors propostes d’aquest any i un meravellós retrat de les èpoques daurades de Hollywwod.