El cinema té la virtut de fer-nos viatjar. Viatjar en el temps per conèixer l’antic oest americà de la mà de John Ford o de Sergio Leone, i anar a una galàxia ben llunyana amb George Lucas i companyia. Amb el cinema hem vist construir Nova York gràcies a Martin Scorsese, endinsar-nos en el món de la màfia amb el mateix Scorsese o Francis Ford Coppola, així com viatjar a països, que abans ens quedaven llunyans, per saber com vivien els japonesos al ben mig del segle XX, amb la mirada costumista de l’Ozú, o anar a espiar els samurais amb Kurosawa. De referències en trobaríem a milers, però és innegable que el cinema no només és una fàbrica de somnis sinó que també és una finestra al món real.

Actualment Corea del Sud és un país conegut en l’àmbit cinematogràfic. L’èxit majúscul de Parasites (2019) ha ajudat al fet que la gent sentís curiositat pel país oriental. Descobrir les grans obres de terror, acció, dramàtiques i de misteri de la seva indústria és una aventura inoblidable. També ho és endinsar-se en l’univers de Kim Ki Duk, que ha mort amb 59 anys a conseqüència de la Covid-19, un dels creadors de referència en el cinema coreà.

Tothom està d’acord que Kim Ki Duk va tenir un gran protagonisme a la primera dècada del segon mil·lenni. La majoria dels seus films, segons va explicar ell mateix, els feia a partir de la realitat del seu país, no ho descrivia literalment. però sí que es basava en els valors o pensaments que, en aquell moment, el torturaven quan veia injustícia a Corea del Sud. Breath (2007) va ser filmada només en quinze dies per la necessitat que tenia d’estrenar-la, per explicar al món el maltractament que rep la dona al seu país. Un maltractament que es dóna dins el mateix cercle amorós, aquell que ens hauria de protegir i estimar. Potser per això és un d’aquells films de la seva carrera que algú considera com a fallit. No comparteixo aquesta opinió, per mi totes les seves pel·lícules són interessants i tenen qualitat, perquè arrisca amb les imatges, en el ritme i en el desenllaç. La majoria d’espectadors no podran oblidar algunes de les escenes de La Isla(2000), perquè portava la provocació al màxim per mostrar una societat egoista i gens preocupada per l’entorn.

Una de les coses que em va generar més curiositat del seu cinema és que, en quasi totes les seves pel·lícules, apareix un personatge que no parla o que ho fa molt poc. Al no comunicar-se verbalment ha d’expressar-se d’una altra manera, fet que normalment li ocasiona falta d’entesa entre els personatges i crea situacions complicades (Bad Guy, 2001 o El Arco, 2005). Aquesta cerca del “jo” interior la va escenificar perfectament a Primavera, Estiu, Tardor, Hivern… Primavera (2003), amb una oda a la contemplació d’un mateix com a eina única per aconseguir assaborir la vida. Aquests anys més prolífics de la seva carrera van tenir un any excepcional, el 2004 estrenava dos films magnífics: Samaritan Girl i Hierro 3. Torna a donar voltes a la recerca l’amor verdader, amb dues narratives ben diferents, la primera des de la gosadia i l’atreviment de la joventut, la segona des de la màgia i la delicadesa de l’amor pur.

En resum, Kim ki Duk era un director que volia fer-nos transitar per l’amor. Hi ha tants tipus d’amor que en la seva filmografia els anem trobant amb diverses disfresses. Fins i tot s’atreveix a explicar una història surrealista d’una noia, enamorada i estimada pel seu xicot, que decideix canviar la seva imatge  per veure si el noi s’enamora d’ella igualment. Però la paradoxa de Time (2006) és fulminant: “Si s’enamora de mi una altra vegada amb una nova imatge, vol dir que abans no m’estimava tal com era físicament?” Aquest és el cinema de Kim Ki Duk, posar al davant nostra realitat, imaginació, dilemes, amor, tristesa. Com la tristesa que tenim avui sabent que no tornarà a crear més obres d’art. Ens consola saber que tenim un munt de cinema que porta la seva signatura i que podem recuperar o descobrir.