El problema que tenen les expectatives és que són gratuïtes i s’engreixen ràpid, de manera que es reparteixen i s’alimenten amb tota la generositat del món, però amb una mica menys de prudència. Sent realistes, poques vegades l’intent d’emular o d’allargar un èxit acaba generant-ne un altre, per moltes ganes que hi posem tots. Big Little Lies va donar la sorpresa al 2017 i es va convertir en una de les millors sèries del moment. Des de llavors, no hem parat de llegir que arribava una nova Big Little Lies per anunciar productes que poc hi tenien a veure, fins i tot la seva forçada segona temporada, que amb prou feines aguanta la comparació. Així, quan apareix The Undoing al catàleg de HBO, una nova sèrie del mateix creador, David E. Kelley, repetint amb Nicole Kidman i afegint Hugh Grant al còctel, és inevitable que aquestes expectatives s’inflin perillosament fins esdevenir una mena de monstre flotant que amenaça amb esclatar-nos a sobre, buidant-se d’il·lusions i esquitxant-nos del més trist desengany.

La trama es centra en mostrar la caiguda d’una família benestant de Nova York quan el marit desapareix sobtadament el dia després del brutal assassinat d’una misteriosa dona, el fill de la qual va a la mateixa escola que ells. Pisos de luxe, roba cara i gent bonica desfilen per un suspens sostingut sobre qui va assassinar i perquè, sense que acabem de conèixer a cap dels personatges, no fos cas que si aprofundíssim gaire poguéssim endevinar el final. I l’endevinalla dura sis episodis. Sis capítols on la juguesca sempre queda per sobre de la interpretació, de la coherència i de la història. The Undoing és un meravellós exemple de com una història es sacrifica cerimoniosament en un temple ple de luxes i decoracions, on figures emmascarades es dediquen a fer ofrenes al déu de les sorpreses i les incògnites infructuoses, mentre la pobra història agonitza oblidada sobre un altar de marbre.

Per molta amargor que noteu, heu de saber que no crec que The Undoing sigui un absolut desastre, és una sèrie molt correcta que milloraria sinó s’entossudís a demostrar glòries perdudes a través d’un joc de pretensions i fantasmagories que s’emmirallen en ella mateixa, sense aconseguir reflectir res més que la seva mediocritat. És com aquelles persones que tots coneixem que s’entesten tant a semblar cultes i refinades que encara ressalten més la seva futilesa, com si la naturalitat fos un pecat mortal i no una de les coses més normals i belles del món. La trama no seria tan viciosa si fes honor al seu títol i aprofundís en com la perdició arriba a una família que semblava tenir-ho tot, en la desgràcia i l’horror de tot el que passa, que no és poc, o en como afecta als personatges.

Si en comptes d’amargar-se en el joc banal d’enganys i desconcerts, Kelley hagués prioritzat la història, hagués pogut aprofitar el magnífic elenc d’actors i actrius més enllà de la seva impactant presència, desenvolupant uns personatges que tenien molt més a oferir que els dubtes i la divagació. Una Nicole Kidman que interpreta una dona passant un calvari sense ni despentinar-se o generar la més mínima empatia, no fos cas que deixés de ser divina. Un Hugh Grant que s’interpreta a ell mateix fent-se el simpàtic mentre és acusat d’assassinat o un imponent Donald Sutherland fent aparicions estel·lars que ajuden a pujar el nivell però poc aporten al desenvolupament d’uns protagonistes insulsos i sense profunditat.

The Undoing ens enganya i decep de múltiples maneres, emfatitzant malaltissament la confusió fins el punt d’aconseguir que aguantem fins el final només per veure confirmats els nostres pitjors temors. Un joc d’aparences i buidor només comparable al de l’alta societat que retrata, ni que sigui en la seva superfície. Així, el que podria haver sigut i no ha sigut s’arrastra de forma funesta fins un final que esclata entre focs d’artifici i garlandes per acabar deixant-nos amb la sensació que l’agonia ha estat massa llarga i la cerimònia no ho mereixia. Però és el que tenen les expectatives, que ens les empassem massa ràpid i ens acaben ennuegant.