Segurament es deu al fet d’haver nascut en una família i un entorn industrial, relacionant-me cada dia amb persones de classe obrera, treballadores amb aspiracions gens arriscades i amb uns valors senzills, trets de l’educació cristiana, de fer el bé i poca cosa més. Potser per això em costa mirar històries de persones riques i exitoses que tenen problemes, com si hagués de sentir pena amb ells o acompanyar-los en el patiment. A la vida real val, però a la ficció em costa, els veig massa allunyats de mi, com si fos ciència-ficció. Per aquelles coses del destí he vist dues sèries seguides amb protagonistes rics, podrits de diners, vaja. Les dues no m’han fet gaire el pes, tot i que tenen elements que poden ser de l’interès dels aficionats del món audiovisual. Parlem-ne doncs.

Los Favoritos de Midas: Dirigida per Mateo Gil (guionista de Tesis i Abre los Ojos) i basada en un conte curt de Jack London, explica la història d’un magnat a qui li fan un xantatge ben peculiar, si no paga 50 milions d’euros aniran matant persones a l’atzar. La premissa és interessant i explora els dubtes del magnat (Luis Tosar) sobre el que està bé o no, sobre el que ha de fer i el que s’espera d’ell. Acompanyen a Tosar, Marta Belmonte en el paper d’una periodista que vol fer trontollar el sistema i Willy Toledo fent del detectiu encarregat d’investigar les extorsions.
Els sis capítols, que es poden veure a Netflix, barregen la trama policial amb la política, el paper de la premsa, el control del sistema per multinacionals que no sabem ni que fan ni deixen de fer. No ho sabem perquè estan tant lluny de nosaltres que mai ens ho explicaran ni, segurament, tampoc entendríem. Només arribem a la conclusió que ells fan i nosaltres anem ballant al seu ritme. En algun moment es flaira el perfum d’Eyes Wide Shut (1999) però sense la intriga necessària. En resum, coneixerem el que seria el Club Binderberg.

Destacar l’aparició d’un actor i d’una actriu que van triomfar a la dècada dels noranta i que estaven força desapareguts. Carmelo Gomez com un dels extorsionats en el passat pels Favoritos de Midas i Diana Peñalver, Braindead(1992), en el paper de l’esposa soferta de l’inspector.

The Undoing: Sota la batuta de Susanne Bier (The Night Manager, En un mundo mejor), Nicole Kidman i Hugh Grant representen un matrimoni ric, feliç, amb unes carreres professionals prestigioses, que veu truncada la seva felicitat per la relació del marit en l’assassinat de la seva amant, una artista jove i exuberant. La investigació del crim ensenyarà la veritable cara del marit mentre s’anirà desmuntant la pantomima de matrimoni que escenificaven. Tanquen el repartiment Donald Sutherland, Edgar Ramirez i Noma Dumezweni.

Estic convençut que amb un parell de capítols menys i una mica més de ritme la cosa hauria arribat a notable. Perquè tot està ben pensat, l’elaboració de personatges és correcte, però no la seva evolució ni les sorpreses, no són capaços de crear expectatives diferents de la premissa inicial. A diferència de sèries per l’estil com Defending Jacob o Big Little Lies, The Undoing avança massa planera fins a desembocar en un final gens emocionant i fregant el ridícul. Però clar, són rics i poden anar seguint amb helicòpter l’escapada del criminal.