CONFESSIÓ D’UN PECADOR

Abans d’engegar aquest article, em sento en l’obligació de confessar un fet vergonyós a tots els lectors, un torbament que, a dir veritat, no l’he sentit mai com a tal; ha sigut després d’acabar Abzû que m’he lamentat profundament pels meus crims. No he jugat mai a Journey. Ja està, ho he dit, em considero culpable, que desestimin la presumpció d’innocència, no la mereixo.

Comèdia a part, és cert, només tinc una idea molt vaga de la magnum opus de Thatgamecompany, estudi del qual, precisament, va sortir Matt Nava, el fundador de Giant Squid, una desenvolupadora de videojocs formada en gran part per antics integrants de la companyia creadora de Journey. He dit ja que Giant Squid va ser la creadora d’Abzû, el joc que ens ocupa? El director i el director artístic va ser el mateix Matt Nava, mentre que el compositor va ser Austin Wintory, ambdós peces clau en desenvolupament de Journey. Com ja he dit, sóc pecador, això no m’ho treu ningú, i per això prometo portar-lo en un futur no molt llunyà.

LA IMMERSIÓ ÉS ESSENCIAL

Abzû és un viatge, una aventura en què el jugador participa a través d’un protagonista anònim i silenciós que ha de creuar l’oceà per tal de revifar-lo, tornar-lo a convertir en el formiguer primigeni bullent de vida que una vegada va ser. Per fer-ho, el protagonista s’ha de submergir cada vegada més, topant-se amb una fauna molt diversificada, des de peixos i taurons corrents, passant per éssers abissals luminescents, fins a enormes balenes i animals prehistòrics. No desvelaré res més, no vull trencar una experiència que, crec, s’ha de viure de primera mà. Només una recomanació: tanqueu-vos allà on pugueu, aïlleu-vos amb uns cascos que us permetin submergir-vos tan profundament com ho feu en el joc, i jugueu, no deixeu que res us distregui.

HE DIT JA QUE LES OBRES ARTÍSTIQUES SÓN EL TERRENY DELS INDIES? 

Tot i que no he jugat a Journey, he vist algun tràiler i imatges soltes per aquí i per allà. Té una estètica preciosa, un llegat del qual Abzû ha begut de manera òbvia. També s’entén a simple vista el contrast que ha volgut marcar en Matt Nava amb aquesta obra: mentre que els esdeveniments de Journey ocorren al desert, Abzû és un viatge submarí – cosa que recorda bastant a Rapture i Columbia, les ciutats de BioShock i BioShock Infinite.

El disseny artístic és preciós, les formes són estilitzades i, tot i que manquen de detalls escrupolosos i realisme fotogràfic, cada cosa que es mira és perfectament distingible. Els colors tenen un pes molt important a Abzû, i han sabut jugar molt bé amb la gamma cromàtica. Per exemple, el progrés es pot sentir quan es canvia de zona, ja que, per estrany que sembli, el joc no és un fons en el qual els desenvolupadors només es moguessin dins un ampli repertori de blaus; d’una zona blava podies anar a parar sobtadament a la seva antítesi, una cova o zona volcànica d’un vermell sanguinolent. A més, hàbitats on la vegetació és exuberant i els nenúfars cobreixen la superfície marina, un verd vibrant ens transmet una sensació de pau immediata, i el groc del sol de les zones menys profundes ens contagia una calidesa fascinant.

Zona amb vegetació exuberant

Aquesta sensació de tranquil·litat es veu reforçada amb la banda sonora, element indispensable si es vol elaborar un món magnetitzant que absorbeixi els jugadors. Austin Wintory s’encarrega d’orquestrar una aura constant de misticisme, poques vegades apuja el to, fora aquelles ocasions on les notes es desborden quan el personatge és transportat en una zona ampla i plena de vida. Com diria Stanley Kubrick, “Cada pla, un quadre”.

NO PUC RECOMANAR LA SEVA COMPRA

Abzû és una experiència, una d’aquelles obres que m’alegren que existeixin, perquè demostren que la indústria pot ser més que el que aporten els títols AAA repetitius. Thatgamecompany ja tenia una filosofia pròpia ben marcada, una que respecto molt: la seva meta és “crear jocs que ampliïn els límits dels videojocs com un mitjà de comunicació, i crear jocs que atreguin una àmplia varietat de gent”. Per fer això, en crear un títol, primer se centren en tenir clar quins sentiments volen despertar en els jugadors, ja que aquestes poden ser molt diverses. Crec que Giant Squid ha extret molts valors del seu “pare” corporatiu, i ho han sabut reflectir molt bé a Abzû.

Tot i que no vull indagar més del que voldria, deixo caure que la història s’oculta sota els silencis i sobre pintures que es van trobant al llarg del camí. Segueix un estil que em recorda molt a les obres Fumito Ueda – entregues que més tard influirien a la saga Dark Souls – en el sentit que l’explicació és mínima. Per una major immersió en el món creat, la pantalla és lliure d’elements artificials aliens a l’experiència que s’està vivint. Per tant, es recorre a la narrativa ambiental com a mitjà per explicar la història, seguint la màxima d’ensenyar sense explicar, tot i que és cert que la història d’Abzû és més simple i genèrica que la de Dark Souls, i la poca durada del joc implica que no es fa tan obtús com Shadow of the Colossus ni ICO.

Perquè aquest és un punt molt important, un que volia abordar si o si: Abzû és molt curt, potser tres hores si s’estira molt. Jo, que no em parava massa a mirar als voltants ni a explorar, ja que per mi tallava l’experiència, me l’he passat en dues hores justes. Això, i el fet que no és un joc convencional, pel fet de no haver-hi enemics com a tal, i el gameplay es redueix a moure’s més o menys ràpid, fa que no sigui un joc que convenci a tothom; té un nínxol molt petit. A més, i aquí ve el que em fereix més, a Epic Games es pot comprar per setze euros. Sóc un ferm defensor que estirar la durada d’un videojoc per tenir més contingut, fan service, justificar el preu de sortida d’un AAA, etc. en detriment de la qualitat del resultat final, és un dels molts defectes que té la indústria, però tot i això jo no compraria un joc que em passo en dues hores si passa dels deu euros. Per la meva part, vaig tenir la sort de veure’l quan es va posar gratuït a la plataforma i el vaig enganxar de seguida.

En definitiva, si us interessa sortir dels mateixos tòpics, dels trets, la sang i les trames enrevessadament profundes, ja sabeu que existeix una joia anomenada Abzû; que si, tracta sobre l’enfrontament de la naturalesa contra la industrialització, però un no s’ha de trencar molt les banyes per arribar a aquesta conclusió, i l’experiència, a vegades talassofòbica, es gaudeix a cada moment.