Qualsevol dia de les festes de Nadal, sis de la tarda, moment de veure una pel·lícula, aquest any, si la mireu amb el criaturam, heu de tenir pocs dubtes, Disney Plus ha estrenat Soul. Amb la promoció ja s’intuïa que seria una bona pel·lícula, però amb l’estrena les expectatives s’han superat de llarg. És una gran pel·lícula. Una reflexió metafísica que als adults us fascinarà i als nens els distraurà i els divertirà a parts iguals tot i que molts aspectes no els podran entendre del tot. És fàcil connectar aquesta pel·lícula amb una altra meravella de Pixar, Inside Out, en aquell cas parlàvem de la neuropsicologia, funció cerebral i com les emocions influeixen en el nostre comportament, i ara, amb  Soul es fa un pas més i parla de les nostres ànimes.

Joe Gardner, és un professor d’Institut i un músic de jazz. Tota la vida ha esperat la seva oportunitat per tocar amb el quintet d’una gran estrella, quan aquesta oportunitat li arriba, un accident farà que sigui transportat a les portes de la mort o millor dit, els llimbs on es reuneixen les ànimes abans de morir i també les que es formen esperant ser assignades a un nou nat. Serà allà on coneixerà a la 22, una d’aquestes ànimes, a través de la qual trobarà l’oportunitat de tornar a viure, però que al final li acabarà ensenyant el significat de la vida. La 22 i Joe són dos d’aquests personatges antagònics de Pixar, que es veuen obligats a conviure per arribar a un propòsit comú, fins que al final una epifania capgira la idea inicial del film. Buzz i Woody a Toy Story o Joia i Tristesa a Inside Out en són un exemple

No podem reduir-la només a la gran idea de fons, perquè Soul és també  un gran film còmic, una trepidant història d’aventures, una constant d’aclucades d’ull culturals (de Dylan a Picasso), una ambientació de Nova York fantàstica, una meravellosa banda sonora, un cant d’amor al Jazz i un gran imaginari propi que defineix perfectament l’avantsala de les ànimes tan difícils de representar. Però per a mi el més interessant és la reflexió final, la idea humanística i anti neoliberal que conclou el film: “Potser no cal tenir un propòsit molt elevat a la vida sinó que el propòsit que ens ha de moure és la vida mateixa”, aquella alegria de les petites coses.