DRACULA (minisèrie NETFLIX). Innecessària actualització del mite vampíric en mans dels autors de la no menys sobrevalorada Sherlock (ja era hora que algú ho digués). Si el ‘filldeputisme’ irònic i sarcàstic que desprèn el comte fa certa gràcia, no ho nego, tot se’n va a la merda amb un tercer episodi final abominable no apte per ser visionat sense el consum previ d’estupefaents. Estic convençut que amb riures enllaunats seria una puta obra mestra.

DARK (T3). Amb només una llicenciatura d’Història a la UdG com a trist bagatge acadèmic, amb prou feines em dóna per arribar a entendre les lletres de les cançons d’en Josmar. Segurament per això em vaig veure obligat a deixar-la a mitges i passar-me a la també delirant però més del meu nivell intel·lectual Historias corrientes, perquè no hi arribava. Doppelgangers, multidimensions i paradoxes temporals tant xungues i ficades amb calçador que al final me la bufaran tots de cantó! A mi doneu-me un DeLorean i aparteu-vos del mig.

NOS4A2, infumable i insofrible nova volta de fulla al vampirisme plena d’incongruències argumentals i anades de l’olla del pal ‘no s’entén una merda, però segur que a la crítica li mola’. Suposo que per això ha agradat tant entre els millennials i generacions posteriors. Amb el títol que gasta n’hi hauria prou per engegar-la a la merda.

THE CROWN (T4). Més episodis d’aquesta bonica i refinada versió ‘corona anglesa’ de la més propera i plebeia Cuéntame como pasó. Uisí. Doncs mira, no.

GAMBITO DE DAMA. El que tinc aquí penjant. Bufar i sobredimensionar una sèrie fins a convertir-la en la meravella que no és, és l’esport preferit dels seriòfils més entesos que es prodiguen per internet i les xarxes socials des dels llunyans temps de Lost. Aquí l’últim gran exemple. El rotllo feminisme per reivindicar coses, està superbé, però la sèrie cansa, els escacs tampoc és que siguin la gran disciplina trepidant que ajudi a dinamitzar el tema i, en definitiva, avorreix i està més estirada que l’himen de la Leticia Sabater. De res.

EL CID. Revisió del mite cavalleresc castellà però amb producció de pastorets. Quan veus que la cosa no és una comèdia com semblava inicialment, sinó que més aviat va del rotllo èpic-serio i tal, la cosa es desinfla. Si a això sumem el fet que els actors gasten el mateix logopeda que Javier Cárdenas, tant per tant escombro cap a casa i em quedo amb la websèrie Els pastorets confinats del Monturiol. No fotem el ‘locu’, mainada!

EL CIELO DE MEDIANOCHE. ‘La insoportable levedad del ser’ i de tot en general. Clooney tanca, almenys de moment, la seva trilogia existencialista-espacial-soporífera iniciada amb Solaris i continuada amb Gravity. S’ha de tenir una vida social molt trista o estar confinat a casa mort d’avorriment, que pel cas seria més o menys el mateix, per acabar mirant-la i dir que t’ha entusiasmat.

TRUTH SEEKERS. Promocionada com la gran i esperadíssima actualització dels icònics caçafantasmes, i amb en Simon Pegg i en Nick Frost, els actors protagonistes de ‘la trilogia del cornetto’, al capdavant, la veritat és que la sèrie ha estat un ‘bluf’, una de les grans decepcions de l’any engolida per unes expectatives que apuntaven més alt. Es deixa veure, com qualsevol telefilm alemany de sobretaula, però no seria això.