Fa uns quants milers d’anys, pels carrers de l’antiga Grècia, hi circulava un personatge molt conegut pels seus conciutadans. Tots o gairebé tots els atenesos de l’època coneixien a aquell home o, com a mínim n’havien sentit a parlar. Sòcrates passejava pels carrers d’Atenes i es dedicava a interpel·lar a la gent que es trobava amb la intenció d’iniciar una conversa que els permetés descobrir l’essència d’algun concepte. El nom amb què va batejar el seu mètode fou el de maièutica i consistia a ajudar a l’interlocutor, mitjançant el diàleg i les preguntes adequades, a arribar a assolir la veritat sobre determinat tema.
Aquest acompanyament cap a un coneixement més profund és el que John Wilson ens ofereix amb la seva proposta. Com un Sòcrates modern, a cada capítol ens proposa un tema trivial (com aconseguir iniciar una conversa amb algú, com dividir el compte del restaurant, com cuinar un risotto perfecte, etc.) i partint d’aquest tema, de forma molt subtil, ens porta a un altre terreny. Un terreny més profund, el dels sentiments de soledat, de tristor, de vanitat, etc. que ens interpel·la de forma crua i directa.
La gran virtut de Wilson és, com feia Sòcrates, la capacitat de conduir-nos cap a on vol sense que nosaltres ens n’adonem i quan ho fem, quan veiem on ens ha portat, ja és massa tard. Ja hi som i ja no podem escapar d’allò que ens vol fer veure i experimentar. I de fet, és millor així perquè el seu objectiu l’assoleix gràcies a la manca de defenses per part nostra. A cada capítol hi toca temes que poden arribar a ser molt delicats segons qui els miri i la sorpresa amb què ens enfronta a aquests temes és el que ens permet pensar-hi de forma més sincera.
Imatges perfectament escollides on l’espectador hi pot trobar dobles sentits d’acord amb el que s’està parlant. Silencis llargs i incòmodes que diuen moltíssim. Enfrontaments que violenten. Paràboles que et fan rebobinar mentalment i rellegir el que has vist des de la nova òptica. Tot plegat, un catàleg de recursos utilitzats de forma brillant per a assolir l’objectiu que es proposa l’autor.
Val la pena veure la sèrie sense més informació i, sobretot, ignorar l’etiqueta de comèdia que HBO li ha assignat perquè no ho és pas una comèdia. Hi ha moments on no pots evitar un riure però no són més freqüents que els moments on et quedes seriós i on, internament, no pots evitar soltar un renec quan t’adones que t’ha marcat el gol que, després d’haver vist el primer capítol, ja esperes i que així i tot, te’l fa.
Indispensable, també, fer esment a l’escenari de tot plegat, Manhattan i la seva gent. Com un Woody Allen televisiu, John Wilson retrata la ciutat on viu i ho fa de forma crua, sense embolcalls, sense enganys. Ens dóna una visió real de les llums i les misèries i, a parer meu, aquesta forma crua respon a un amor pel lloc on viu i per la seva gent. Com aquell que t’ensenya casa seva en pijama i sense endreçar ni passar l’escombra minuts abans perquè casa seva és tal com és i així li agrada i aquest convenciment el porta a mostrar-te el seu refugi sense enganys ni artificis.
L’única cosa que us puc recomanar és que us deixeu portar per John Wilson i la seva veu.