INTRODUCCIÓ:

Abans de res, cal destacar que la meva relació amb Dishonored no va tenir un bon enlairament. Ha estat durant aquest Nadal que he tornat a començar per tercera vegada Dishonored, i cal dir, que a la tercera va la vençuda. He gaudit enormement d’un gran videojoc que no vaig poder apreciar en el seu moment per falta de la mentalitat adequada.

Quan vaig jugar a Dishonored per primera vegada venia de jugar Assassins Creed i altres jocs d’acció lineals. No vaig entendre el perquè no podia fer funcionar les mecàniques del joc a favor meu, ja que intentava jugar Dishonored com a un joc d’acció lineal qualsevol. Error que vaig repetir la segona vegada que el vaig començar.

Tot i això, a la tercera tot ha fet clic, i de fet, per irònic que sigui, és el lema dels assassins que defineix millor com s’ha d’aproximar un a Dishonored, “Res és cert, tot està permès”.

PRESENTACIÓ: 9

Benvinguts a Dunwall, una ciutat inspirada amb la Londres victoriana amb una estètica steampunk que substitueix el vapor per oli de balena. Sona estrany, però creieu-me, funciona. La ciutat, representada en un estil curiós que barreja el low-poly amb uns contorns molt durs (molt reminiscent de la saga Boorderlands), és bruta, perillosa i única.

La història que viurem se’ns presenta de manera senzilla i en les primeres hores ja se’ns familiaritza amb les mecàniques del joc. A més, el primer nivell després del tutorial permet experimentació i exploració i les recompensa adequadament per inspirar el mateix comportament en els següents nivells.

No és tot perfecte, per descomptat, l’estil visual no és per tothom i tot i que la direcció artística del joc és atemporal, la qualitat de les textures reflexa que Dishonored va sortir originalment per PS3 i Xbox 360.

HISTÒRIA: 8

Com indica el títol del joc, el nostre personatge es troba deshonrat quan és inculpat d’un crim que no ha comès. La ciutat de Dunwall i tot l’imperi camina pel tall de la navalla, la base de poder ha canviat arran d’un cop d’estat, la ciutat està patint els efectes devastadors d’una terrible pesta i l’única heredera al tron ha desaparegut.

El nostre protagonista silenciós, Corvo Attano, es veu llençat en aquesta situació. Ha de desmantellar el nou govern i trobar a Emily, la filla de l’Emperadriu. Les nostres accions definirán no només el final del joc, sinó el destí de la ciutat i els seus habitants. Tot i això, no estarem del tot sols en la nostra missió, el misteriós Foraster, una entitat Lovecraftiana amb agenda pròpia, ens ajudarà en el nostre viatge, entregant-nos la seva marca i poders especials.

La història arrenca amb força, i tot i que no té gran cosa d’especial per si sola, una ambientació realment original i l’impacte de les nostres accions en el món enriqueixen enormement l’experiència. Hi ha girs prou interessants i el guió en general és correcte, tot i que hi ha personatges molt caricaturescos. El final patina una mica, però és comprensible, ja que es tracta d’un final que és modificat per cadascuna de les teves accions al llarg del joc, cosa que complica l’execució d’un gran final presentat de manera espectacular.

JUGABILITAT: 9,5

Ah, Arkane Studios, els reis dels jocs d’acció en primera persona. Un títol que mereixen, ja que la jugabilitat de Dishonored és la cúspide del que aquesta classe de jocs poden assolir. El moviment és orgànic i còmode, el combat és satisfactori, els poders són espectaculars i cobreixen necessitats particulars. Però per sobre de tot, el disseny de nivell dona suport a totes i cadascuna de les mecàniques del videojoc, inspirant en el jugador la voluntat d’explorar els límits de la simulació, provocant una jugabilitat emergent del més alt nivell.

La jugabilitat emergent, la preferida per a mi, és un tipus de jugabilitat caracteritzada pel fet que el factor determinant en la seva aparició és el jugador i les seves accions impulsades; no per scripts preparats, més que per sistemes que li donen eines per combinar-los com desitgis. El disseny de Dishonored no només inspira la jugabilitat emergent a través dels seus sistemes, sinó que a més, està preparat per enfrontar-se a tot el que el jugador pugui imaginar. Puc declarar amb alegria que no hi ha hagut ni una ocasió en la qual hagi trobat els límits de la simulació de Dishonored. No hi ha hagut cap moment en què hagi fet alguna cosa i el joc m’hagi aturat amb una paret invisible o una mort instantània per fer alguna cosa que no hauria d’haver fet.

No tots els aspectes del joc comparteixen el mateix nivell d’excel·lència, s’ha de dir que la intel·ligència artificial dels enemics és bastant arcaica, compleix amb el mínim i prou. A part, un jugador que intenta no matar a ningú i ser sigil·lós té menys eines a favor seu, cosa que pot inspirar situacions en què es carregui un guardat anterior. Tot i això, altre cop, aspectes com el disseny de nivells i la possibilitat d’escollir camins alternatius permeten avançar prou bé.

CONCLUSIÓ: 

Dishonored és un èxit absolut, la cúspide de l’acció en primera persona i un exemple immillorable del que constitueix el bon disseny de nivell en els videojocs. Pateix de limitacions tècniques i alguns aspectes de la seva jugabilitat i intel·ligència artificial podrien ser adreçats, cosa que Arkane ha fet amb la seqüela (ja arribarà l’article sobre la mateixa). Però són tot queixes menors en el que és un grandíssim joc, una masterclass en disseny i una de les experiències més gratificants que he tingut en els videojocs.