M’imagino a Carl Ellsworth assegut en un sofà, menjant crispetes, en una habitació plena del fum de la catximba que hi ha sobre la taula. Al televisor hi fan Un dia de fúria i quan acaba l’escena inicial, amb Michael Douglas enmig de l’embús matinal, en Carl pensa que la pel·lícula li falta mala llet, que conduir treu el pitjor de nosaltres mateixos i que el personatge és massa suau, que hauria de ser més agressiu amb els altres. No només ho pensa sinó que s’anima a escriure un guió de pel·lícula, amb sang i violència. Hi està tant aficionat que li surt aquesta vena que tenim tots els homes només pel fet d’haver nascut en una societat patriarcal, i va fent que el personatge comenci a fer comentaris homòfobs, que mati a la seva esposa, que fugi i persegueixi a una pobra (i un pèl naïf) mare (Caren Pistorius) mentre porta al fill adolescent cap a l’escola. M’imagino aquesta escena perquè no crec que cap persona en condicions normals sigui capaç d’escriure una història tan poc original. El que més em sorprèn és que el guió trobi finançament, director (Derrick Borte), un actor de la categoria de Russell Crowe i s’acabi estrenant als cinemes de tot el món. Aquesta darrera cosa realment no em sorprèn perquè ara, en temps de pandèmia, s’estrena tot, sense tenir en compte la qualitat.

Ara no us penseu que tot el film és una pèrdua de temps. També hi ha algunes coses que es poden aprofitar, però duren poc. L’arrancada és força esperançadora, arrenca amb violència pels núvols i no fan un flashback d’aquells inútils que cada vegada em generen més indignació. El problema és que després només es gaudeixen petits moments, tots ells relacionats amb Russell Crowe i les seves reaccions. L’actor està immens, no només físicament, però t’acabes acostumant a la cara de ràbia i ja no et fa ni por ni et convenç. Durant el film van apareixent pinzellades de qualitat i alguna escena que et desperta de cop, en cas d’haver caigut a les urpes de Morfeo, cosa que no descartaria.

El que més em sap greu del film és que la idea principal està molt ben trobada, perquè ens explica com les persones cada vegada tenim una gestió de la frustració més agressiva, que ens falta diàleg, empatia i totes les eines necessàries per viure en comunitat, de manera pacífica. Aquesta teoria ja la trobàvem a tota la saga de The Purge, en la que ens donava la solució per tenir una bona convivència. A Unhinged (estrenada als cinemes com Salvaje) ens mostren el problema i no intenten dir la solució, potser perquè no n’hi ha. El defecte principal és que el protagonista no només és una persona estressada, abandonada pel sistema, sinó que és un masclista violent, i tornem a fugir del problema social per fer-lo individual. Recordo un curt d’animació amb Goofy de protagonista que explica millor la condició humana quan agafem el volant d’un cotxe. Us el deixo aquí.