La sèrie Coyote pinta molt bé, així d’entrada. La Paramount i la Sony estan darrere el projecte, van trobar tres directors ben experimentats pel que fa a les grans sèries dels darrers anys, entre Guy Ferland, Stephen Kay i, sobretot, Michelle MacLaren podem anomenar Ray Donovan, The Leftovers, Sons of Anarchy, Breaking Bad, GoT i The Walking Dead. Només faltava un actor amb carisma, i l’elecció de Michael Chiklis sembla encertada. A més de fer de productor el protagonista de Vick Mackey interpreta a un policia d’immigració, d’aquells que es passen el dia passejant pel mur que separa Estats Units i Mèxic, intentat que cap dels “Camisas Mojadas” entrin al país de les oportunitats cercant una vida millor. Els primers dos capítols (els de Michelle MacLaren) són excel·lents. En presenten part dels personatges, entrem directament a l’argument principal i vivim en tensió el desenvolupament d’una minitrama interessant.
Haig de confessar que em fa una mica de ràbia que Coyote es quedi a mig fer. La primera temporada està formada per 6 capítols, amb previsió de continuar, però sembla que ha quedat cancel·lada. Ho entenc perquè no han sabut trobar un fil argumental prou consistent. La història d’un expolicia de la frontera que quan passa a viure a l’altre cantó s’adona que les persones que busquen refugi ho fan per una necessitat real, fins al punt d’ajudar a una noia en perill travessar a EUA. La crítica de la doble moral americana sobre les drogues, la immigració i l’estat del benestar queda resolt també al segon capítol. A partir d’aquell moment decideixen estirar el fil, fer aparèixer nous personatges que emplenen l’auca i poca cosa més, i unes trames dramàtiques sense gaire suc. Per exemple, quan volen fer que el company jove i maldestra del policia resulta que és el xicot de la filla, i el pare no ho sap, ho resolen amb tan poca gràcia que em fa pensar que no han vist mai Arma Letal.
Coyote no guanya davant cap comparació en l’univers seriòfil actual. Parla de drogues i dels càrtels mexicans de la frontera, amb un ritme tranquil i pausat, però no de manera constant com Breaking Bad o Too old to die young. Pretén tenir una mirada violenta, però no s’acosta ni a Vick Mackey ni a SoA. Intenta posar-se dramàtica, però no saben compaginar les diferents trames, narrativament no encaixen, fan perdre ritme, interès, i en Michael Chiklis no aconsegueix fer creïble aquesta part.
Només us puc recomanar que mireu els dos primers capítols i decidiu. Jo no seguiria més enllà.