MENU

23 febrer, 2021 Comentaris tancats a ‘Alien’, la saga Visualitzacions: 1169 Cinema Jep Soler

Títol
Saga Alien

Director
Ridley Scott, James Cameron, David Fincher, Jean-Pierre Jeunet

Actors
Sigourney Weaver i d'altres

On veure-la
BluRai

He decidit fer una inversió de temps a revisar totes les pel·lícules d’Alien, sense comptar les dues en les què les estimades criatures estan acompanyades dels Predators.

Puntuació

8

‘Alien’, la saga

He decidit fer una inversió de temps a revisar totes les pel·lícules d’Alien, sense comptar les dues en què les estimades criatures estan acompanyades dels Predators. És a dir, que m’he polit en una setmana les sis pel·lis de la factoria Scott, o si més no aquelles que tenen a veure amb el seu univers. La meva intenció no és fer un repàs de cada una, tot i que al final en faré un 1×1. Tampoc entraré a fer una classificació de quines són les millors i si n’hi ha cap de prescindible, que d’això ja se n’encarreguen els hiperventilats de Twitter.

La saga d’Alien arrenca l’any 1979 i arriba, per ara, al 2017. És obvi que el cinema ha evolucionat durant aquest període de temps, no vol dir que els canvis siguin millors. S’entén que la tecnologia ajuda les pel·lícules i converteix en un espectacle immens anar al cinema, gaudir d’un so espectacular i veure com es pot fer bellugar una bestiola extraterrestre. Curiosament en alguns episodis de la saga, tot i que es tenen millors recursos tecnològics a l’abast, no s’han aprofitat com s’esperava. Alien (1979) juga a amagar, entre ombres i una excel·lent il·luminació, l’alienígena que brilla quan explota al ventre de John Hurt i que s’amaga discretament de Harry Dean Stanton mentre busca en Jonesly o quan la Ripley està a punt d’anar-se’n a dormir. A Aliens (1986), fent cas del fet que les segones parts tot ha de ser més gros i més espectacular, ens ensenyen la mare ponedora en la seva màxima esplendor. Si només ens fixem en les bèsties, les meves preferides són les criatures d’Alien: Resurrection (1997), uns àliens amb ADN de la Ripley, que són capaces de confabular-se per eliminar una de les seves i poder fugir d’una gàbia, tot i que la bestiola final no em fa el pes, em fa pensar en Michael Jackson –de la cara, eh?–. Quan arribem a les dues darreres entregues, Prometheus (2012) i Alien: Covenant (2017), ens trobem uns efectes especials impressionants, tot molt ben fet i amb escenes de gran espectacle visual. Ja sabem que això vol dir que el guió és fluixíssim.

I aquí també s’ha vist una evolució, però cap a pitjor. La preocupació dels passatgers de la Nostromo, uns camioners galàctics que tornen cap a casa, se centra a tenir diners i tornar a casa. L’objectiu de la Companyia, que converteix la nau en un escorxador, és poder portar l’àlien a la Terra per convertir-lo en una arma militar. Aquesta premissa és present a les quatre primeres entregues. I funciona. El germà de Tony Scott agafa les regnes de les dues darreres i hi vol donar un toc filosòfic, diferent, més modern, suposo que per fer contents els seguidors de Nolan i veure si així va guanyant prestigi. Crec que la caga. Entremig d’aquestes dues encara va fer Marte, per anar donant volada a la seva nova paranoia mística sobre el nostre creador, el sentit de la vida i la recerca d’explicacions espirituals, sense deixar de banda aquella idea boja que hem d’anar a altres planetes a colonitzar-los per seguir amb l’espècie humana. Cal? Per mi no; per això sempre he defensat aquella còpia d’Alien que es diu Life (Daniel Espinosa, 2017), perquè té un final rodó.

Ellen Ripley (Sigourney Weaver) és la gran protagonista de la saga Alien, juntament amb els anomenats xenomorfs creats per H.R. Giger.  Diu una llegenda que el paper de Ripley l’havia de fer Paul Newman, però que al final ho va rebutjar i van optar per una protagonista femenina. Quan veus Alien per primera vegada, sense saber-ne gaire cosa, no intueixes que la Ripley en serà l’heroïna. En aquella època els personatges femenins tenien poc pes argumental en les pel·lícules de terror i de ciència-ficció, a més compartia escena amb noms més reconeguts i ella era una actriu que no tenia cap títol destacat a l’esquena. Aliens li va comportar la primera nominació als Oscars, que no va aconseguir perquè l’Acadèmia no estava acostumada a valorar positivament les pel·lícules de gènere. Weaver està perfecta en el paper: dura quan toca, tendra quan s’emociona. Ripley no només intenta sobreviure sinó que també vol tenir un futur, vol arribar a casa i ser feliç.

Com que he vist les versions llargues de totes, hi ha uns quants elements afegits que promouen aquesta idea. A la segona part sabem que la Ripley tenia un filla que mor poc abans que ella arribi a la terra després d’un viatge que dura més de 50 anys (la foto de la filla és la mare real de Weaver). Amb aquesta informació entenem la relació amb la nena supervivent de la mateixa entrega i també com viu la seva pèrdua al principi de la tercera. En la versió original de la part dirigida per David Fincher, la 3a, acaba amb la Ripley caient cap al foc i veiem com l’àlien intenta sortir del seu interior i ella l’agafa i la retorna a dins seu perquè morin juntes, aquesta escena està canviada en la versió llarga, crec que és un error perquè era un final que tornava a mostrar com la Ripley ho fa tot per eliminar l’espècie alienígena. A la quarta part també canvien el final, tot i que en el BluRay hi ha un comentari del director Jean-Pierre Jeunet força entenedor: aquesta no és la versió del director perquè l’original ja la vaig fer com vaig voler, el principi i el final són diferents per tant, la podeu mirar per curiositat. El principi l’han canviat amb un toc humorístic innecessari i el final canvia totalment la mirada. En l’original, la Ripley arribava (finalment) a la Terra amb la robot Call (Winona Ryder) i veient des de la finestra de la nau una Terra destruïda, fosca i lletja. En la versió actualitzada han decidit que acabi amb elles dues a la Terra, en un desert al costat de París destruït però amb un missatge positiu en la conversa entre elles.

D’aquesta manera tancaven la vida de la Ripley i en les dues versions més noves han intentat tornar a trobar una heroïna a l’altura, però no ho han aconseguit. Ni Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) a Prometheus, ni Daniels (Katherine Waterston) a Alien: Covenant, poden comparar-se amb la Ripley, heus aquí el gran error del germà de Tony Scott: voler repetir el clixé de la protagonista. Ambdues són, a priori, personatges secundaris de la tripulació, tenen pèrdues importants en un moment decisiu i de difícil gestió emocional i han d’agafar les regnes de la missió per aconseguir sobreviure. Per molt que es posin samarreta imperi ja se sabia, abans de veure-ho, que en qualsevol comparació amb la Ripey en sortirien perdent, per tant, no s’entén de cap manera que s’arrisquessin copiant el personatge.

Deia que hi havia uns quants canvis en les versions llargues i només vull destacar un parell de coses més: James Cameron (Aliens) ens explica que ja volia fer la versió llarga als cinemes però que la durada va fer que els productors no ho veiessin clar, per aquest motiu creu que la llarga és la que s’ha de veure. Fincher no en fa cap comentari i, per tant, no sabem si el final canviat d’Alien3 li agrada o no. Les dues darreres no tenen cap versió del director, només hi ha afegit extres d’escenes eliminades, només volia comentar que a Prometheus van eliminar unes escenes que considero importants, ja que hi ha un canvi d’actitud d’un protagonista que no s’entén sense l’escena eliminada i també hi ha un diàleg entre Peter Weyland (Guy Pearce) i un dels enginyers que crec que podria ajudar a entendre l’arrencada de cap d’en David. Per totes les persones de ment bruta: a les escenes eliminades no hi ha l’escena sexual entre Charlize Theron i Idris Elba, no cal que la busqueu.

Abans de l’1×1 vull afegir que trobo a faltar a la saga una banda sonora que es pugui reconèixer de seguida, com passa amb altres sagues signades per John Williams. A Alien no hi ha un consens musical, tot i que s’assemblen, ni una partitura única que es vagi repetint durant les sis pel·lícules. Van anar canviant de compositor i li faltaria un eix comú, hauria sigut molt agraït per als fans.

1×1

Alien: terrorífica. Un assassí impecable en un lloc tancat i perdut al bell mig de la galàxia és una idea amb un resultat immillorable.

Aliens: trepidant. Reconvertir el terror en acció i posar tota la carn a la graella sense complexos, i obtenir un resultat magnífic té molt de mèrit.

Alien3: claustrofòbic. Córrer pels passadissos des del posicionament de l’àlien és una experiència impagable. Pel·lícula poc valorada pels fans, a qui recomano una nova revisió per descobrir tot el que s’amaga enmig de la brutícia i, sobretot, dins d’una vaca.

Alien: Resurrection: caos. Si ens aïllem de les discussions i crits dels protagonistes, que a vegades semblen forçats, la construcció d’una trama canviant i violenta fa les delícies dels amants del cinema d’acció.

Prometheus: la gran mentida. Ens havien dit que seria la continuació de la saga i es treuen un producte completament diferent de la màniga. Quan ja acaba el film, no has vist cap xenomorf, en la darrera escena te’n posen un allà abans de fer fos a negre. Per complir l’expedient?

Alien: Covenant:  David. Protagonista total, tota la resta és palla, foc i explosions. Retornen els àliens, tant en el títol com en l’acció, però la filosofia mata el terror.

Puntuacio

8

He decidit fer una inversió de temps a revisar totes les pel·lícules d’Alien, sense comptar les dues en les què les estimades criatures estan acompanyades dels Predators.

Títol
Saga Alien

Director
Ridley Scott, James Cameron, David Fincher, Jean-Pierre Jeunet

Actors
Sigourney Weaver i d'altres

On veure-la
BluRai

Comments are closed.