Fa pocs dies Filmin estrenava al nostre país un documental del tipus que més m’agrada: aquells que mostren bocins de realitats amagades que serveixen per fer descobriments vitals imprescindibles. Hail Satan? dóna veu als integrants del Temple Satànic, una organització que els darrers anys s’ha expandit pels EUA de forma impressionant, amb actuacions més vinculades a l’activisme polític que no pas a la religió. Si veieu el documental esperant seguir a quatre arreplegats fent sacrificis de sang i dansant al voltant d’una foguera, us sorprendrà encara més el discurs articulat, coherent i profundament meditat dels líders del Temple, que més enllà del gag rebel i de l’anècdota, no fan altra cosa que denunciar la influència política de l’església cristiana en un país suposadament laic, a través de la imposició de les seves creences i valors per sobre de la llibertat.

El documental combina entrevistes a membres del Temple, el reportatge d’alguns dels seus actes i aparicions públiques i també alguns minuts de material televisiu de diferents programes informatius parlant d’ells, sovint malament, per allò de donar l’altra versió dels fets. El resultat és el fascinant descobriment d’una organització suposadament religiosa que fa servir recursos molt actuals per a expandir el seu discurs. Utilitzar les mateixes eines del sistema, tant legals com propagandístiques, per donar-se a conèixer s’allunya molt de la imatge ocultista i fosca que teníem del satanisme. Per exemple, un dels actes millor explicats consisteix en l’erecció d’un monument satànic en honor de Baphomet als terrenys del Capitoli d’Arkansas. Si s’autoritza un monument cristià amb els 10 manaments, s’hauria de permetre també un monument equivalent d’una altra fe religiosa, oi? La premissa és senzilla, i no per això menys revolucionària.

A partir d’aquí, veiem desencadenar-se un munt de reaccions contra el monument, els seus defensors i tot el que representen. Posicionar-se contra un Temple Satànic és l’opció fàcil quan no escoltem el que representa, donant per fet que són defensors del Mal, de la crueltat i de la injustícia. Però què passa quan els seguidors d’aquest Temple fan bones obres com netejar platges, donar roba i productes d’higiene als pobres? I quan creen 7 dogmes que defensen la no-violència, el respecte, el pensament científic i la justícia? Què passa si acullen als que normalment no són acollits, si donen veu als que mai la tenen, si busquen un món millor per a tothom? La resposta no us la donaré jo, però sospito que és òbvia, aquí, als Estats Units i arreu.

Hail Satan? posa un mirall en la societat nord-americana per reflectir de forma burleta, però molt crítica, una realitat que va molt més enllà dels monuments religiosos i les performances. Una realitat on la separació entre Estat i Església és una utopia. Un mirall fantasmagòric on la imatge original es reflecteix deformant-se recargoladament en un procés sinistre. Igual com els satànics sempre s’han fet seva la litúrgia cristiana, capgirant-la i reversionant-la, el mirall de Hail Satan? ens acaba per mostrar dos mons que es reflecteixen i es contraposen retroalimentant-se mútuament en un joc on uns porten banyes i els altres esquitxen aigua beneïda compulsivament, resultant encara més estrafolaris que els suposats desheretats. I el joc té enginy i fa riure, fins que ens adonem que a banda i banda hi ha dos grups de gent que diuen defensar el Bé, però només un té el poder de fer tot el contrari.