MENU

3 abril, 2021 Comentaris (0) Visualitzacions: 178 Videojocs Ponç Trillas (Loran Gris)

Títol
Warhammer: Vermintide 2

Companyia
Fatshark

Any de llançament
8 de Març de 2018

Disponible per
Playstation 4, Xbox One, Xbox Series X/S i PC

Warhammer: Vermintide 2 és el que és, sense complicacions. És un joc per jugar amb amics i sentir-se bé massacrant coses. Té bones mecàniques, bona ambientació i prou variació en els rols per mantenir entretingut un temps.

Puntuació

7

WARHAMMER: VERMINTIDE 2 “Fe, Acer i Pólvora”

INTRODUCCIÓ:
Benvinguts a Warhammer: Vermintide 2, per si no ha quedat clar, hi haurà sang i fetge. En aquest joc t’uniràs a com a màxim 3 altres jugadors per lluitar contra hordes incessants d’enemics que volen de tot menys tallar-te les ungles. Es podria dir que és un joc semblant a Left 4 Dead, però més orientat al combat cos a cos, vulguis o no costa imaginar-se una elfa amb una AK-47, okay potser no tant. El joc s’ambienta en el món de Warhammer: Age of Sigmar, un joc de taula molt popular amb un món de fantasia propi, si no esteu familiaritzats amb el món, ho he intentat sintetitzar en poques paraules.

Agafes Tolkien, li treus el racisme de l’autor, el poses a l’obra, li dónes mala llet, fas casual el genocidi i BAM, Warhammer. Qualsevol fan de fantasia clàssica reconeixerà patrons i tendències, res es nota fora de lloc, però tot és únic a la seva manera. Tens humans, però són nazis renaixentistes que volen matar a les races de color, nans però són els éssers més venjatius i rancorosos de la història, elfs però són Clint Eastwood a Gran Torino i rates, però són enginyers nuclears tartamuts.

Tot això és només context, ja entrarem en la història quan toqui, però us hauria de servir per entendre les coses que hi ha en pantalla fins aleshores. Ara si, entrem en el joc, parlem de la presentació.

PRESENTACIÓ:
En l’àmbit tècnic el joc és més que competent. Els escenaris són grossos i els enemics estan ben definits i apareixen en altes quantitats. S’ha de dir que personalment al meu ordinador li costa una mica, però sense estar gravant s’aguanta prou bé. El que de veritat fa visualment espectacular al joc és la direcció artística, que canalitza a la perfecció l’aspecte que hauria de tenir el món de Warhammer: Age of Sigmar. Zones com les ruïnes del gran fort Imperial de Helmgart se senten monumentals. És una tendència amb Warhammer a portar-ho tot a més enllà. No estàs en una ciutat destruïda, estàs en LA ciutat destruïda. No sempre es manté al cent per cent, zones com les clavegueres són molt menys impressionants, però el joc se’n desfà de pressa per visitar zones memorables com una polis dels nans infestada per Skaven o un poble imperial sota setge. No s’aplica només a les ciutats i pobles, els camps de sega es veuen particularment bé gràcies a una paleta de colors diferents i uns camps de blat en constant moviment pel vent. En general, la presentació tècnica és excel·lent.

Però els gràfics no son tot, i la presentació jugable? Doncs perfectament adequada, però res més. El joc s’explica prou bé, amb un tutorial pautat per explicar els controls i un primer nivell sense gaires complicacions. Ja està, no hi ha gaire més a dir, com he dit, és perfectament adequat. El joc brilla més en les primeres hores pel seu aspecte que per la seva complexitat jugable, cosa que perdono, ja que és un joc relativament senzill, dit això, i posats a buscar-li errades, diria que les dificultats haurien d’explicar-se millor quan es comença el joc. Ja hi entrarem en detall quan parlem de la jugabilitat.
Però no tot va de controls i gràfics, el joc t’introdueix en una narrativa al cap i a la fi, així que toca parlar de la història.

 

HISTÒRIA:
Per deixar-ho clar de bon començament, la història no és el crit principal darrere jugar a Vermintide 2. Això ho dic jo, i ho sembla tenir clar el joc, tenint en compte la importància que li dedica.
Com he mencionat a la introducció, estar familiaritzat amb el món de Warhammer: Age of Sigmar. És important per entendre de què va la història de Vermintide 2. Tot i això, no diria que és essencial, al cap i a la fi, com a éssers humans estem acostumats a practicar el genocidi d’altres espècies sense cap motiu en especial. De la mateixa manera, no fa falta haver jugat al primer joc, ja que només se li dediquen alguns comentaris esporàdics i no influeix gaire en la narrativa d’aquest.

Com he dit, en termes generals la història no és gaire present en el joc, en la majoria de les missions serveix simplement com a context per al qual es farà, i aquest és el problema. Tot el que escoltem i veiem és context, no hi ha un text com a tal per a les missions que es fan en la campanya principal. La cosa canvia amb la campanya secundària.

La presència de la història en el joc es redueix a la missió del pròleg i un monòleg a l’inici de cada missió, que et diu que estàs anant a fer, que sol ser una variació de matar, sabotejar o explorar. Els objectius en les missions no són gaire inspirats i es barregen entre ells, recordo haver empés una carreta amb explosius en dues ocasions diferents per aconseguir més o menys el mateix. No importen els motius que doni la història, si l’acció no té res d’especial. M’estic avançant crec que això entraria més en jugabilitat, ja hi tornarem després.

No entraré en spoilers, tampoc és que valgui molt la pena, però la campanya principal del joc es basa en la història de la Fi dels Temps, la batalla final cataclísmica entre el bé i mal (o en el cas de Warhammer, el mal i el Caos). Pot ser interessant per a fans, però no se li fa gaire justícia.
La campanya secundària tracta una història diferent, però aquesta vegada, està millor implementada i mola més. Heu sentit a parlar del Castell de Drachenfels?

Qualsevol jugador que hagi passat més de deu segons en la base d’operacions haurà sentit el nom, els NPCs de la base estan constantment mencionant els misteriosos successos que han passat al Castell de Drachenfels, potser massa i tot.

Doncs si us pica la curiositat (o voleu deixar d’escoltar a l’NPC), hi podeu anar! La campanya de Retorn a Drachenfels va ser afegida a principis de l’any passat de manera gratuïta i està formada de tres missions. No és gaire llarga, però la qualitat de les missions és excel·lent. Visualment se sent diferent, els objectius són únics i la història ocupa un primer pla, fins i tot la batalla final és interessant i entretinguda. L’única errada que li puc trobar és que dura massa poc, cosa que també es pot considerar una cosa positiva.
Sense entrar en spoilers, els personatges protagonistes van sofrir un destí terrible l’última vegada que van anar al castell, des d’aleshores es neguen a parlar del tema i eviten el castell amb totes les seves forces, apa, ja tenim expectatives. Un cop allà no paren de parlar entre ells sobre el que els envolten o com se senten, sense mencionar les veus que cada jugador escolta de manera individual en el cap del seu personatge. És interessant, curt, entretingut i té una conclusió satisfactòria, una campanya més que recomanable.

Tot i els mèrits de Drachenfels, la història no deixa de ser una cosa secundària en un joc d’acció cooperativa com aquest, així que parlem de l’acció, parlem de la jugabilitat.

 

JUGABILITAT:
Arribem al quid de la qüestió, en el que a mi respecta com a mínim. Valoro la jugabilitat per sobre de tot, ja que al cap i a la fi, és un joc, s’ha de jugar. La narrativa és important, per descomptat, però perquè pugui gaudir un joc he de passar-ho bé mentre el jugo, no és suficient amb cinemàtiques interessants. Així doncs, com se sent un quan juga Vermintide 2?

En l’àmbit superficial Vermintide 2 no és excessivament complex. Portes fins a dues armes a l’hora, pots fer atacs ràpids o carregar-los. Pots bloquejar i empènyer als enemics per interrompre les seves animacions i pots saltar endavant o esquivar cap als costats i endarrere. Esculls entre 5 personatges amb habilitats úniques i a mesura que fas missions puges de nivell i aconsegueixes nou equipament amb el qual massacrar encara més fort a l’oposició. No és particularment innovador, però és més que divertit.

El combat és ràpid, ferotge i sagnant. Sincerament crec que mai em cansaré de veure cranis Skaven explotar com pinyates. No només hi ha rates, també t’enfrontaràs a les forces del Caos, humans corromputs per deus d’una dimensió de pura malícia.

Els enemics bàsics contra els quals lluitaràs són carn de canó per fer-te sentir poderós, però el joc té més horrors guardats contra tu. Hi ha enemics d’elit, versions més poderoses dels enemics base que aguanten més i fan més mal. No són especialment perillosos, a no ser que et trobis un grup d’ells, però serveixen per mantenir-te atent, cosa essencial per defensar-te d’enemics més perillosos, els enemics especials.

Aquests són més que estadístiques augmentades, són tropes especials amb habilitats úniques que t’obliguen a anar amb compte i coordinar-te amb els teus companys. Per exemple, les “amerratadores“. No sé a quin geni se li va acudir donar-li una “metralladora gatling” a un rosegador de metre i mig d’alçada, però se’n pot anar a prendre pel sac. Un d’ells crivellant-te a bales mentre lluites contra una horda és l’última cosa que fa falta. De la mateixa manera els altres enemics especials afecten la teva manera de jugar, els llançaflames fan que evitis espais tancats i els assassins t’obliguen a estar més a prop dels teus companys, ja que si t’enxampen sol, poca cosa et pot salvar. I aquests són només alguns dels enemics especials que es troben al llarg del joc. A això li heu de sumar els monstres que apareixen de manera aleatòria en els nivells i els bosses finals de cada acte. Amb aquests últims tinc un problema, cadascun d’aquests líders ha demostrat ser una esponja de mal amb tres atacs diferents i poc més. Són avorrits, no se senten com grans oponents finals, sinó com deures a fer per acabar el nivell. En dificultats elevades és encara pitjor, ja que fan un mal desproporcionat i t’obliguen a arrossegar-te a través de la seva baralla.

Però prou de parlar dels teus oponents, parlem dels personatges. El jugador pot escollir entre cinc, un lluitador-suport humà, un nan de primera línia, una arquera elfa, un especialista caçador de bruixes i una maga brillant que utilitza el poder del foc per recordar a les rates a Vietnam. Cada personatge és únic i té tres variacions de classe que canvien la manera amb la qual es juga. Algunes estan més inspirades que altres, però l’enorme majoria són interessants. Per exemple, amb el lluitador-suport humà pots escollir entre un terme mitjà entre les dues funcions, un arquer que actua com a franctirador i un tanc amb potes que absorbeix mal pels seus companys. Les classes pugen de nivell a mesura que es completen missions o se superen reptes, cosa que desbloqueja les variacions de classe i talents que permeten especialitzar encara més el rol del personatge. En partida cada personatge i classe té la seva utilitat, és estrany estar en un moment en què algun company del grup no pot fer res.

Però la progressió del joc va més enllà que classes i talent, amb cada nivell pujat i cada missió completada el jugador aconseguirà cofres que pot obrir per aconseguir equipament que dóna més força bruta al seu personatge. El valor en el qual es representa és l’indicador de poder, que reflecteix el mal que fa el personatge i la facilitat que té per trencar l’armadura o carn dels seus enemics per atacar als que hi ha al costat.
No sóc gaire fan de les caixes de botí o “loot boxes” com a concepte, no em sembla bé que la progressió sigui intrínsecament aleatòria, però ho puc excusar en aquest joc, ja que no se m’acut altra manera de fer-ho. Obrint caixes s’obtenen armes i peces d’equipament diferent que poden canviar de manera substancial la manera de jugar, són més que objectes que fan pujar l’indicador de poder. Les armes tenen animacions úniques i les altres peces d’equipament donen diferents habilitats passives. A més, hi ha un sistema de fabricació amb el que es poden fondre els objectes que ja no es volen per reforjar o millorar els que un vol. Em sembla un sistema excessivament complex per no tenir un tutorial designat, però manté la personalització interessant per als que hi vulguin invertir el temps.

Com he mencionat a la secció d’història les missions no són res de l’altre món des del punt de vista jugable. El combat és més que sòlid, però trobo a faltar els reptes que presentava l’escenari en jocs com Left 4 Dead o Deep Rock Galactic. A Drachenfels això no és tant present i hi ha missions de repte que presenten modificacions divertides.
I parlant de diversió, els nivells de dificultat no estan gaire ben explicats, no a escala de quin és fàcil i quin és difícil, sinó la magnitud de la dificultat com a tal. Per exemple, quan el joc diu que la diferència de recluta a veterà és que els enemics són més forts i hi ha menys objectes per utilitzar, no és pas mentida. El que passa és que el salt d’una a altra és enorme, és un joc completament diferent. Ja no és una fantasia de poder, és una lluita constant per cada centímetre que s’avanci davant l’onada d’enemics que et cau a sobre. I això és només la segona dificultat, veterà, després de desenes d’hores només he aconseguit passar-me una missió en campió, la tercera dificultat, i hi ha una quarta!

 

CONCLUSIÓ:
Warhammer: Vermintide 2 és el que és, sense complicacions. És un joc per jugar amb amics i sentir-se bé massacrant coses. Té bones mecàniques, bona ambientació i prou variació en els rols per mantenir entretingut un temps. És una compra més que justificable quan està en oferta per jugar amb els amics, tot i que no excel·leix en gaire més a part d’en l’apartat visual. L’ambientació en el món de Warhammer pot suposar un plus per als fans i una introducció per als que encara no ho són, així que us convido a provar-lo amb els companys i passar-ho bé de la manera més simple i humana possible, amb una bona matança.

Puntuacio

7

Warhammer: Vermintide 2 és el que és, sense complicacions. És un joc per jugar amb amics i sentir-se bé massacrant coses. Té bones mecàniques, bona ambientació i prou variació en els rols per mantenir entretingut un temps.

Títol
Warhammer: Vermintide 2

Companyia
Fatshark

Any de llançament
8 de Març de 2018

Disponible per
Playstation 4, Xbox One, Xbox Series X/S i PC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.