Completament d’acord! Els humans naixem amb un dèficit d’alcohol a la sang que no ens permet actuar de manera adequada. Aquesta és la premissa d’arrencada que serveix a Thomas Vinterberg per crear una experiència cinematogràfica intensa. Tots aquells que alguna vegada us heu excedit amb l’alcohol sabeu que hi ha un protocol d’actuació invariable: L’alcohol ens anima, desinhibeix, dóna força, confiança, i a mesura que s’augmenta la dosi les emocions van variant, s’exageren les qualitats físiques i amoroses, ens estimem en desmesura fins que, inevitablement, apareixen la ràbia i la tristesa. De la glòria a l’infern amb poques hores fins a caure en un son que no repara el dany causat a les neurones i a l’entorn. L’endemà apareix una amnèsia que ens permet mirar a la cara als altres i anar recuperant la dignitat, si és possible.  La pel·lícula Druk (Otra ronda) segueix aquesta mateixa línia narrativa. Ens presenten als quatre protagonistes, professors d’institut, celebrant l’aniversari d’un d’ells mentre surt la proposta d’anar a treballar amb la càrrega d’alcohol necessària per eliminar el dèficit que tenim de base. Al principi la cosa funciona, agafen confiança, se senten molt bé i això els ajuda a ensenyar molt millor, transmetent als estudiants energia i saviesa. A mesura que es va augmentant la dosi per saber si també augmenta la intel·ligència aniran apareixent les altres emocions del protocol.

De fet l’alcohol no deixa de ser una anècdota que utilitzen per explicar el pas del temps i la maduresa masculina, immersa en la crisi de la quarantena. Tots ells són uns infeliços que han arribat a un moment de la vida en què, se suposa, han arribat a l’expertesa, com diria en Jan Laporta que estan als millors anys de la seva vida. Però per ells els millors anys ja han passat i els del futur no es presenten gaire interessants. Per aquest motiu l’experiment alcohòlic els serveix per refugiar-se d’una vida que no els interessa del tot. Cada un dels professors té una problemàtica diferent. Si ens centrem en el protagonista (Mads Mikkelsen) veiem un home avorrit, que ha perdut la il·lusió, que veu que tant a casa com a la feina passa completament desapercebut.  Quan et converteixes en un invisible pels altres costa fer-te veure, perquè tampoc saps quina imatge vols projectar de tu mateix. La confiança que guanya amb l’alcohol li dóna l’oportunitat de sentir-se novament viu.

El desenllaç del film ens apropa a la tragèdia implícita en el consum sense control d’alcohol, però la gran virtut de Vinterberg és que sap acabar el film amb un cant a la vida, a l’esperança, a l’amistat i a l’amor. Un final que et fa sortir del cinema amb bon humor i amb ganes d’anar a fer alguna copa. Llàstima que el Procicat ens ha tancat els bars de nit.

Vaig sentir que era un film per homes, i potser és veritat, perquè molts de nosaltres ens veurem reflectits en alguns episodis i en massa detalls de la pel·lícula. També serà l’excusa perquè quan alguna dona pregunta a la seva parella “Quan vas amb els amics, que feu?”, la contesta serà “Mira Druk”. Els homes som primaris en aquest aspecte, ens agrada trobar-nos, xerrar, menjar i beure, beure molt, i acabar al mig del carrer cantant de manera brillant, o això pensem, quan realment estem fent el ridícul. Potser és això. Ens agrada fer el ridícul i necessitem l’alcohol per fer-lo de manera brillant.