Que els britànics continuen sent els que fan les millors sèries és un fet que defenso fermament, amb permís dels Estats Units i altres excepcionalitats puntuals que ens donen grates sorpreses per poder variar una mica de context. En el gènere policíac la cosa és encara més exagerada, perquè en tenim de tan memorables que han creat escola, i la seguiran creant. En els últims dies, Line of Duty ha dominat audiències i ha sigut tendència absoluta, produïda per la BBC, una cadena pública i en obert, cosa que fa la situació encara més lloable. Amb els seus constants girs de guió i la seva tensió constant, la sèrie ha aconseguit mantenir en vil a mig món, fins que el passat diumenge (ahir a Movistar) va acabar la seva sisena temporada, amb la incògnita afegida de si hi haurà continuïtat.

Line of Duty ens explica les proeses del departament de policia AC-12, que s’encarrega de lluitar contra la corrupció interna de la institució, investigant i perseguint a policies malintencionats i tramposos. Tot i que cada temporada hi ha un cas concret a investigar, tots acaben sent peces que van formant una trama general molt més complexa que podria fer referència a una conspiració enorme o a un problema endèmic de la institució, cosa que els eficients protagonistes hauran de perseguir i demostrar, malgrat els obstacles que es troben, tant a dins com a fora de la seva pròpia institució. Sense bons i dolents preestablerts, tot és un joc d’ombres ple de desconfiances i sospites, on fins i tot el personatge més indubtable pot acabar sent el pitjor en qüestió de dues escenes. Aquesta incertesa és un dels pilars d’una sèrie on l’espectador mai sap tota la veritat i va donant tombs per un impecable guió que es dedica a enganyar-lo i a portar-lo per foscos camins de dubtes i suposicions que mai acaben de la manera esperada.

Un guió tan ben escrit que ens fa aixecar del sofà, fer onomatopeies o sospirar cada dos per tres, creant una tensió com poques altres sèries han aconseguit darrerament. Que ens explica només el que interessa, però donant els detalls necessaris i que perfectament filat avança capítol a capítol a través d’anades i vingudes, curvatures i precipicis fins a un final que en aquest cas ens deixa amb un regust de boca ben estrany. Amb sabor a final, a quelcom que s’acaba, a tristesa i a buidor. Ens deixa amb la intriga més gran de totes, saber si hi haurà o no una setena temporada.

Però aquest text no seria res sense unes interpretacions brillants, que es contenen o exploten quan cal, que miren subtilment, que parlen sense dir res per donar a entendre una cosa i la contrària. Protagonistes que saben fer-se estimar, però de sobte aconsegueixen fer-nos dubtar en un parell de gestos ben posats, com Adrian Dunbar o que, al contrari, ens desperten empatia després d’haver-los vist fer el pitjor, com Kelly Macdonald. I per acabar d’arrodonir, un muntatge impecable que dóna el ritme adient en escenes d’acció i emfatitza a aquests jocs de mirades tan importants a la sèrie, donant pistes sense diàlegs, o mostrant estratègicament detalls que fan avançar sospites i trames.

Però, més enllà del gaudi, què ens explica Line of Duty? Podria semblar una crítica al sistema policial, però en realitat crec que no. Malgrat la insistència a perseguir policies corruptes, hi ha una lluita interna durant tota la sèrie entre la possibilitat que es tracti de casos aïllats o bé que sigui una corrupció institucionalitzada. Cas a cas, es crea una xarxa de corrupteles que mostren la cara fosca de la policia, però per sobre d’això sempre hi ha un desplegament de mitjans, professionals eficients i processos d’excel·lència que deixen poc lloc a la crítica. Un cos policial superior, malgrat la inevitable corrupció que mostra la sèrie. I per això el final d’aquesta sisena temporada ha aixecat polseguera. Més enllà de saber o no qui és el famós “H”, aquesta disjuntiva entre conspiració o pomes podrides sembla quedar resolta d’una manera que sembla no agradar a la majoria. Sigui com sigui, sí es veu un canvi de to una mica incomprensible i una sensació d’esvaïment i pessimisme realista que no acaben de quadrar amb el discurs general de la sèrie. És realment el final de l’AC-12? La cosa no queda gens clara, però està clar que alguna cosa s’acaba. Per això és tan important saber ben aviat si aquesta sensació de final precipitat és només un cliffhanger dels habituals o serà la conclusió definitiva. Potser és la meva esperança, però crec sincerament que hi ha suficients incògnites pendents, material i audiència per a seguir endavant amb la sèrie, malgrat que a vegades hem d’assumir que les coses no acaben com nosaltres voldríem, igual que assumim que quan hi ha massa pomes podrides a una cistella, és que hi ha alguna cosa a l’ambient que ho possibilita.