Tinc per costum posar els títols de les pel·lícules o sèries que comento en l’idioma original i, he de confessar, aquest costum es deu, principalment, a la manca d’una traducció oficial al nostre idioma. Avui he posat el títol en català i ho celebro i ho remarco perquè una de les grans coses a comentar d’aquesta estrena és que és la primera pel·lícula del catàleg de Netflix doblada i subtitulada al nostre idioma i això, desgraciadament, s’ha de celebrar. Perquè quedi clar, la desgràcia no és que doblada al català sinó que no sigui normal disposar d’aquesta opció.

Fa onze anys, es presentava a les nostres pantalles una pel·lícula d’animació força original. Tant pel seu argument com pels seus personatges, els diàlegs, les escenes d’acció i una certa bogeria que possiblement es podria definir amb aquells mems de “Aguanta’m la cervesa!” pel seu constant in crescendo. Parlo de Pluja de mandonguilles. Després d’una segona part i cinc anys després, els seus autors ens sorprenien amb una producció encara més agosarada, sorprenent i esbojarrada: La Lego pel·lícula. Una producció hilarant protagonitzada pels personatges dels sets de la companyia Lego farcida de referències a altres pel·lícules, sèries, personatges d’actualitat, etc. Quatre anys després, Sony aconsegueix tocar la tecla correcta amb la franquícia d’Spider-man i deixa en mans dels mateixos autors la pel·lícula d’animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, amb la que aconseguirien un Òscar a la millor pel·lícula d’animació. Els directors i creadors d’aquestes grans obres són el duet format per Phil Lord i Christopher Miller.

Tot just fa uns dies va arribar a les nostres pantalles, de la mà de Netflix, la darrera obra d’animació d’aquests realitzadors, aquest cop només en funcions de productors. La Família Mitchell contra les màquines és una altra de les víctimes cinematogràfiques de la pandèmia de la Covid. Amb una estrena als cinemes prevista per al 2020, Sony pictures va haver de posposar l’exhibició a l’espera de millors temps i, finalment, Netflix va fer una d’aquelles ofertes que no es poden refusar.

El film ens presenta una família, els Mitchell: el pare, Rick, un obsessionat de la natura i tecnòfob. La mare, Linda, una mestra d’escola. El fill petit, l’Aaron, obsessionat pels dinosaures. La Katie, la filla adolescent, creativa i recentment acceptada en una escola de cinema i, finalment, el Monchi, el gos, font inesgotable de rialles durant tota la pel·lícula. La pel·lícula arrenca amb un viatge de tota la família per carretera per portar a la Katie a la seva nova vida universitària. El viatge, però, es veurà interromput per la revolució d’uns robots que volen dominar el món.

Tot i que Miller i Lord només desenvolupen tasques de producció, una de les coses que ben aviat crida l’atenció és el llenguatge visual que s’utilitza i que s’aprofita de l’animació per generar efectes que accentuen les situacions i que amplifiquen les rialles. Efectes que ens recorden molt als detalls que ja vam observar a la pel·lícula d’Spider-man. Amb un ritme frenètic, escenes d’acció molt ben plantejades, situacions còmiques constants (un cop més he de referenciar al gran humorista de la funció, el carlí Monchi) i multitud de referències fílmiques i d’actualitat (absolutament genial el moment Kill Bill de la mare de la família), la pel·lícula ens porta per tota una sèrie de peripècies per salvar a la humanitat.

En aquest camí, però, la família salva quelcom més, a ells mateixos i és que la pel·lícula, per sobre de les rialles, les crítiques socials (en particular cap a certa multinacional tecnològica de nom afruitat) i les escenes d’acció, és un homenatge a la família. La família sense adjectius i amb totes les peculiaritats i rareses que se li vulguin trobar. Els Mitchell descobreixen que per sobre de totes les coses i passi el que passi, es tenen els uns als altres i, de vegades sense saber-ho, tots acabaran fent i sacrificant el que calgui per al bé dels altres i per la seva felicitat. El viatge dels Mitchell es converteix en un camí de retrobament on salvar la humanitat esdevé un afegit al veritable premi de la gran aventura: retrobar-se entre ells. Aquest petit (o gran, tot depèn de com t’ho miris) homenatge a la família segueix, fins i tot, durant els crèdits on podem veure fotografies familiars dels membres principals del repartiment.

Qui sap si són aquests temps de desgràcies o la casualitat d’un dia de guàrdia baixa, però al final, les llàgrimes que t’eixugues no són totes de riure. Val la pena veure-la. Millor en família. Vaig a veure si els convenço.