Els Emory són una de les 6 milions de famílies afroamericanes que van participar en el que es va conèixer com la “gran migració”, traslladant-se del sud rural als estats del nord, que prometien feina a la indústria i una vida millor. Empesos per una tragèdia personal i per una oferta de feina com a enginyer aeronàutic, Henry (Ashley Thomas, més conegut com el músic Bashy) i la seva esposa Livia (Deborah Ayorinde), després que l’agent immobiliari els asseguri que la clàusula de les escriptures que prohibeix la venda “persona de sang negra” ja no és aplicable, es compren una casa a Campton, Los Angeles, i, juntament amb les seves filles Ruby (Shahadi Wright Joseph) i Gracie Lee (Melody Hurd, quedeu-vos amb aquest nom), s’hi traslladen.

Però parlem dels Estats Units dels anys cinquanta, uns Estats Units que supuraven racisme per tots els porus, tot i que deien que ja no n’hi havia. I l’arribada dels Emory a una urbanització composta exclusivament de blancs no serà fàcil. Rere les cortines de colors pastel que donen a jardins immaculats, els cors s’omplen de por i odi i es comencen a planejar terribles plans per fer fora als nouvinguts.

Els racistes de carns i ossos als quals s’enfronten els Emory són suficient per terroritzar-nos. Les dones es reuneixen en silenci, somrient, per col·locar taules i cadires davant la casa de la nova família, i cada una posa diferents emissores de ràdio per tal de trasbalsar als nouvinguts amb una cacofonia constant. Els homes, per altra part, prefereixen l’acció, amagats per la foscor de la nit. Mentre Livia està atrapada a la casa, Henry ha d’afrontar els racismes dins la seva feina (el primer dia la recepcionista insisteix que ha d’estar destinat a la cuina), i les nenes han de suportar els seus propis sofriments a l’escola.

El que fa especial Them d’altres sèries (per exemple Lovecraft Country) és que, gràcies a les magnífiques interpretacions de Thomas i Ayorinde, és té una gran sensació del cost de les víctimes: l’esgotament d’energia mental i física necessària per mantenir-se en un món implacablement hostil i que no et vol allà.

Tot i que Them encerta el moltes coses, com l’estil visual i les interpretacions de tots els actors protagonistes, el punt dèbil de la sèrie recau en la història sobrenatural. Cada membre de la família és perseguit per un fantasma diferent, representació del malestar de la casa i una metàfora del que hi ha fora. Així, Gracie Lee és perseguida per una institutriu victoriana del seu llibre preferit, Ruby per una estudiant aspirant a animadora del seu col·legi, Henry per un fantasma amb la cara pintada de negre i Livia per un predicador del 1800. Però cap d’aquests fantasmes pot competir contra els veritables monstres, encarnats a Them en el personatge de Betty (Alison Pill), la perfecta mestressa de casa de somriure fals que, des de l’arribada dels Emory a Campton, decideix centrar tots els seus esforços en convertir les seves vides en un malson.

L’era Trump va deixar molts estatunidencs –predominantment blancs– enyorant una Amèrica més antiga. Them agafa aquesta fantasia idíl·lica i la presenta a través d’una lent negra transformant-la en un malson