No sé si us passa a vosaltres que enllaceu paranoies cinematogràfiques sovint. Quan comenceu a veure pelis de terror esteu uns dies sense parar, i si són comèdies us partiu la caixa durant setmanes sense parar. A mi em passa sovint, com si fos una addicció. Ara he acabat la sèrie Falcon and the WInter Soldier i he hagut de recuperar les tres pel·lícules del Capitàn Amèrica, com si hagués quedat abduït per l’escanyolit Steve Rogers. Però avui no us parlaré d’aquest tema, sinó que repassaré tres films que podeu trobar a Netflix i que tenen en comú els seus protagonistes, uns assassins despietats que necessiten passar pàgina. Ja veureu que un d’ells és un pel diferent, i per això el deixo pel final.
Duncan Vizla (Mads Mikkelsen) (8/10)
La jubilació és la fita més important d’un ésser humà. Ni maternitats ni loteries, el fet de poder deixar de treballar i gaudir de la vida mentre van entrant calerons al compte corrent, és l’objectiu més atractiu pels que ja arribem a la cinquantena. El protagonista de Polar (Jonas Âkerlund, 2019) està a pocs dies per complir els cinquanta i deixar de fer la seva feina, anar matant a tort i dret segons els encàrrecs que li arriben. La jubilació té el premi de vuit milions de dòlars, una xifra que l’empresa no vol abonar i que prefereix carregar-se el treballador abans no plegui. Duncan Vizla és un dels millors sicaris del cinema, i el podem comparar, sense cap vergonya, amb John Wick. La seva història té molts paral·lelismes, tot i que en Duncan no es carrega a tanta gent com l’estimat John. No hi falten tots els elements obligatoris en una pel·lícula d’aquest gènere: acció, sexe, sang, tatuatges, drogues, venjança i ritme.
Jack (George Clooney) (7/10)
Normalment quan un assassí a sou (o un policia) accedeix a fer la darrera missió abans de retirar-se les coses es compliquen. En aquest cas l’amic Jack es refugia a Itàlia per fer el seu treball final després d’escapolir-se d’una colla que el volien eliminar. Aquest refugi li arriba en un moment en què necessita estar tranquil, el veiem nerviós i erràtic, per això es comença a relacionar amb una prostituta del poble, amb qui troba l’amor perdut, i amb el capellà amb qui reflexiona sobre la importància de la vida. El ritme lent i la poca magnitud de les escenes d’acció, que són minimalistes, fan d’El Americano (Anton Corbjin, 2010) un film diferent dels que estem acostumats. Amb un estil que recorda el cinema europeu dels anys setanta cada escena és una peça delicada on es té en compte cada detall, sobretot la il·luminació i l’enfocament de la mirada. El seu màxim encert és crear tensió sense la necessitat de fer utilitzar sang, violència explicita i música estrident.
Victor (Colin Farrell) (6/10)
Sense gens de vergonya es torna a imitar el gran Paul Kersey (Charles Bronson), en aquest cas en comptes d’arquitecte és un enginyer a qui maten la filla i la dona. Decideix venjar-se a tots aquells que han participat en els crims i s’infiltra dins l’organització criminal per poder executar el seu pla perfecte. Per complicar-li una mica l’existència la seva veïna li demana, fent-li xantatge, que mati a la persona que li va desfigurar la cara. Podrà amb tot? Veurem. Film irregular, a voltes amb ritme i escenes trepidants, però que la part dramàtica l’acaba limitant. Dead Man Down (Niels Arpen Oplev, 2013) ens va guiant entre tenebres cap a un final dramàtic, però ens proposa divertir-nos en una darrera escena d’acció que ajuda a acabar amb un bon sabor de boca. 6/10