Zack Snyder li dóna una volta més al trinxat gènere dels zombis. No cal fer un repàs començant a Yo anduve con un zombi (1943) i tot el que va venir després, ni parlar de la revolució del gènere que va fer George A. Romero, ni les meravelles d’en Lucio Fulci, ni les comèdies britàniques, ni de tot plegat, perquè com a bastards i bastardes segur que ja us ho sabeu tot. Tampoc li traiem mèrit al mateix Snyder que li va donar una empenta l’any 2004 amb El amanecer de los muertos, remake de El regreso de los muertos vivientes(1978) del mestre Romero.
Ara hi torna amb Ejercito de los muertos, un espectacle més que satisfactori. Els detractors utilitzareu les següents teories, que intentaré desmuntar: vaig primer contra tots aquells que us agrada comparar i que direu: “No arriba al nivell d’en Romero ni sap generar la tensió de Carpenter”. És clar que no. Tampoc és la seva intenció. No es pot negar que està més a prop d’en John que d’en George, perquè el guió es pot assemblar a 1997: Rescate en Nueva York, amb escenes de Asalto a la comisaria 13 (1976), i els zombis no tenen res a veure a l’estil de l’univers Romero, potser s’acosten als de La tierra de los muertos vivientes (2005), però a la inversa, quan veiem que els rics estaven tancats en una illa plena de poder i de diners i els zombis a fora, com si fossin immigrants intentant entrar a la terra promesa. A Ejército de los muertos es gira la truita i ens trobem als zombis tancats dins Las Vegas a punt de ser bombardejats amb una arma nuclear, mentre un grup de lladres volen entrar per fer un gran robatori abans de la destrucció de la ciutat.
Els detractors diran que hi ha tots els típics tòpics. I què? El grup de lladres segueixen patrons que hem vist a Ocean’s Eleven i a M:I. Les coses que funcionen no cal tocar-les, no? Hi ha varietat ètnica, un personatge que ens fa riure, el que ens va pensar, el que odiem, el traïdor, l’infiltrat, i la còpia de la Vázquez d’Aliens (1986), conservant fins i tot la cinta vermella al cap. Què pot fallar, doncs? La part dramàtica, com és habitual. Quines ganes que tenen els creadors de posar una història familiar dramàtica per vés a saber quin motiu. Només serveix per alentir la trama, sense aportar res.
Alguns també criticaran la peli només perquè el director és qui és. Suposo que molts no han paït que sigui el responsable de carregar-se la factoria DC amb les seves adaptacions cinematogràfiques. A mi com que els superherois em deixen força indiferent només puc dir que un senyor que va adaptar 300 (2006) al cinema de manera brillant ja mereix la meva admiració eterna.
De Ejercito de los muertos em declaro superfan d’en Dieter, el personatge més fora de lloc, amb sentit de l’humor i professionalitat. També m’agrada aquesta doble identitat dels zombis, que segur que fa enfadar a alguns puritans, perquè els acosta més als vampirs o als personatges de The Omega Man (1971). Zombis intel·ligents, amb capacitat d’organització, que es van creant a partir d’un ésser original (que té el moment de glòria quan emula a Leonidas). La tria musical és excel·lent (Elvis a l’inici, Boy George a l’ascensor, Cranberries al final és top!) i els crèdits inicials que serveixen per fer la presentació de personatges, a ritme de Viva las Vegas, són un espectacle! A més, no em negareu, que veure un tigre zombi o un cavall zombi té la seva gràcia.