A l’espera de la versió de West Side Story que Spielberg ens ha promès per a finals d’any, aquest estiu tenim a les pantalles una mena de telonera de luxe que ens anirà acostumant la vista a grups de gent ballant i cantant pels carrers de Nova York, mentre assistim a una història on el “què” interessa molt menys que el “com”. Així són els musicals, aquells films plens de forma i amb poc fons, on l’objectiu és impactar-nos amb el moviment, la música i la posada en escena, fent-nos feliços per una estona mentre els protagonistes es prenen la vida amb l’alegria que dóna una cançó ben muntada. I així és com ho ha entès Lin-Manuel Miranda, el creador de In the Heights, una posada al dia exuberant i positiva dels musicals de tota la vida, aquells que no imposen drama i no són aptes per qui no encaixa bé les històries ben cantades.

Efectivament, In the Heights parla de gentrificació, de l’enyorança del migrant o de les dificultats dels sensepapers, però ho fa amb aquell filtre naïf on els problemes duren menys de 5 segons i es resolen en una cançó de grup en un pati interior o amb una mica d’amor juvenil. I precisament per això, perquè portem uns mesos on el drama i la reflexió ja han tingut prou protagonisme, diria que és el moment perfecte perquè per fi es recuperi aquest gènere a la manera clàssica, pensat exclusivament per fer-nos somriure i oblidar els problemes, evocant aquella època daurada de l’optimisme i de l’esperança irracional que semblava passada de moda, però que si s’actualitza i es fa viva encara té molt a dir. Amb diversos homenatges al musical clàssic, com la balada a una escala d’emergència, una coreografia aquàtica amb plans zenitals o ballarins que ballen per les parets, el film combina perfectament la nostàlgia amb la incorporació de característiques visuals i musicals més actuals, que sovint tenen més valor com a declaració d’intencions que com a proposta en si mateixa. L’exuberància visual del seu director, Jon M. Chu, encaixa perfectament amb aquesta visió enèrgica i decidida, que en certs moments arriba a aclaparar, però que mai cansa. Ell aconsegueix traspassar a la pantalla gran el musical de Broadway original, aprofitant el llenguatge i els recursos del mitjà de manera efectiva i prometedora, malgrat que el material d’origen potser no és tan magnífic com el posterior Hamilton, la campanada de Lin-Manuel Miranda que no va passar de teatre filmat.

Homenatjant també la comunitat llatina dels Estats Units, el film gira al voltant d’un barri de Manhattan, Washington Heights, poblat especialment per immigrants dominicans, on els seus personatges viuen lluitant pels seus somnis, que importen més que els obstacles que es troben. S’insisteix en aquest concepte del somni com a projecte de vida (als Estats Units, els “dreamers” es refereixen als immigrants sense papers), ja sigui prosperant laboralment, com anhelant el lloc d’origen. Sempre recolzant-se en una idea de comunitat que impregna tota la pel·lícula de forma positiva i gairebé propagandística, s’allunya del conflicte i la problemàtica que sí tindria el model West Side Story. Perquè si una cosa no té In the Heights, és discòrdia ni brutícia. Més proper al model Disney que al del musical contemporani, la trama avança centrada en el bon humor i la tranquil·litat que dóna saber que tothom al teu voltant està allà per ajudar-te, o per fer-te els cors si cal. Encara que aquí no hi ha animals que parlen, tres perruqueres s’encarreguen de posar la nota més còmica a un grup de personatges tan bons com plans, amb grans problemes i petites solucions.

Amb peces musicals molt destacables com l’explosió coral inicial, l’escena a la piscina, la cançó d’amor sobre les parets d’un edifici i la meravellosa nostàlgia cubana en un vagó de metro, In the Heights m’ha fascinat gairebé més pel que vol ser que pel que és, obrint la porta a una nova etapa del gènere musical que recull l’esperit clàssic reinventant-lo, centrat en l’espectacle i la voluptuositat de la música i la dansa sense semblar carrincló, sense avorrir i sense pretendre ser res més del que ha de ser: una promesa d’evasió, d’alegria i del més pur entreteniment.