Això no és un anàlisi objectiu, internet n’és ple, això és un article passional, escrit des de l’ànima, per posar finalment en paraules perquè estimo tant Dark Souls, i perquè li haurieu de donar una oportunitat. A més a més, he fet un video explicant el mateix aqui: https://www.youtube.com/watch?v=M367lRr9-Dc

• Introducció:

Abans de res, una mica de context,

Dark Souls és un joc d’acció i rol en tercera persona de From Software que va sortir el 2011. És una seqüela espiritual de Demon‘s Souls, un joc de 2009 exclusiu de Playstation.

Com que Demon‘s Souls era propietat de Sony i una seqüela formal no estava planejada, From Software va fer Dark Souls, un joc amb la mateixa base jugable que sortiria per totes les consoles i, més tard, per PC.

On Demon‘s Souls va ser un joc de culte, Dark Souls va petar-ho, convertint-se en un èxit i establint un llegat que veiem viu fins al dia d’avui a través de seqüeles, obres que el citen com a inspiració i el gènere “Souls-like”. Aquest èxit no hauria estat possible sense Hidetaka Miyazaki, director de Demon‘s Souls, Dark Souls i èxits per venir. La seva visió i el talent del seu equip fan únics els jocs en els quals treballen, encara qui sigui només pels temes que tracten.

• Els temes de Dark Souls

Si hi ha alguna cosa que caracteritza Dark Souls, és el fracàs. Anem on anem, el fracàs impregna els personatges, les localitzacions i les històries de Lordran.

El primer que veiem quan comencem a jugar a Dark Souls és una vella història…

Una història sobre dracs que van perdre el seu món, una història sobre grans deus que s’apaguen com la flama que els hi va donar poder i sobre els homes, que es desfan víctimes d’una maledicció que no han provocat. Dracs, déus i herois han fracassat i el món s’està acabant, si els grans gegants de la història no han pogut, quina oportunitat tenim nosaltres per salvar un món que ja s’ha perdut?

No és un inici particularment amable ni encoratjador, després de passar-te tres hores fent el personatge més sexy de la història, el primer amb què et sorprèn el joc és el teu personatge consumit fins a ser un sac d’ossos i pell arrugada. Ets un fracassat més en una presó que n’és plena, no?

Aquí entra en joc el veritable tema central de Dark Souls, la voluntat humana i la superació. Perquè no importen les vegades que el món t’aixafi i et digui que no pots. Amb un propòsit clar, perseverança i prou força de voluntat sempre es pot tirar una mica més endavant.

El joc no t’ho posarà fàcil, i fracassaràs, però la teva maledicció és a la vegada el teu àngel de la guarda, ets un no mort, tornaràs un cop i un altre per seguir intentant-ho, fins que guanyis, o perdis la teva humanitat.

Això últim no es veu representat en el joc. Et parlen de com la maledicció et fa perdre una part de tu cada cop que mors, fins que no queda més que una closca buida que ataca sense pensar a tot el que se li acosta. És un procés terrible, però tu només pots veure com el pateixen altres.

No hi és perquè Dark Souls és un videojoc, i aquesta classe de penalització per morir seria desproporcionada. Tot i això, jo la veig encara que sigui ideològicament.

El teu personatge és relativament immune a la maledicció, però tu, el jugador, no ho ets. Pots desesperar, enfadar-te, maleir la teva impotència i deixar el joc quan te’n canses o et supera la seva dificultat. En aquell moment el teu personatge també ha perdut, perquè tu, el jugador, ha caigut davant la maledicció.

Així és com ho interpreto jo com a mínim, de la mateixa manera, el fracàs i la superació no són els únics temes que tracta el joc, però són els que més ressonen amb mi, i com he dit, aquest és un article sobre per què estimo tant Dark Souls.

• L’ànima del joc

Per sobre de tot, Dark Souls em sembla un joc personal i humà. Els seus temes exploren la naturalesa de l’home i la divinitat i els seus personatges pateixen el pes de les seves imperfeccions i traumes. El teu aventurer és una representació perfecta de tu, i no només en la teva història, sinó en la dels altres jugadors.

L’online de Dark Souls també és característic de la saga, no hi ha menús per entrar-hi ni constitueix un mode diferent, simplement és una part orgànica del món, fins i tot té una explicació en la història!

Gràcies, Solaire. Els espectres que apareixen, les taques de sang on veus els últims moments d’algun pobre diable o els missatges amb consells són jugadors. I la cosa va més enllà, a través de certs objectes pots visitar altres mons per ajudar als seus jugadors a avançar, o posar bastons a les rodes i robar les humanitats i ànimes que tinguin.

És un sistema envoltat de controvèrsia, ja que a ningú li fa il·lusió que li entrin sense permís a casa per robar-li l’esmorzar, excepte a mi, però jo sóc un psicòpata. Però independentment d’això, és un sistema humà, no hi ha xat escrit o de veu per parlar, simplement una quantitat limitada de gestos i el teu llenguatge corporal. Un espectre pot anar sempre davant teu, ensenyant-te objectes i protegint-te amb tot el que té o pot ser passiu i simplement seguir-te i emportar-se les recompenses. Un invasor pot esperar que estigueu sols per lluitar en un duel o apunyalar-te per l’esquena mentre estàs distret amb un enemic, poden passar moltes coses diferents perquè realment el joc et deixa ser com tu vulguis ser, no només de cara als NPCs, sinó cap a altres jugadors.

• Conclusió

Són particularitats com aquestes que em fan adorar la Saga Souls, són videojocs que, per a mi, es senten reals. No importa l’ambientació fantàstica quan tots els temes i personatges es poden entendre com si fossin reals. Tots podem sentir-nos identificats amb la por al canvi, els perills de la curiositat, el dolor de la solitud, i l’amor, que pot filtrar llum en les cavernes més fosques. Optimisme, alegria, perseverança, triomf… Dark Souls explora la nostra vida i el que fa úniques les nostres ànimes.

Perquè sense importar la força que se’ns oposi, sempre podem fer un pas més endavant.