Un barri benestant americà veu trencada la monotonia quotidiana amb l’anunci de la desaparició d’una noia d’aquelles que anomenem popular: bona estudiant, bonica, elegant, de família rica, sense cap problema aparent.  

L’argument no és original, hi estic d’acord, perquè tenim una bona colla d’històries en què l’element principal és la desaparició o assassinat d’una jove, des de Twin Peaks fins Mare of Easttown passant per The Killing i moltes més. Què té de diferent, doncs, Cruel Summer? Val la pena endinsar-nos en aquesta minisèrie? Parlem-ne.

Des del nostre blog mai ens hem oposat a la idea que la forma guanyi al fons de qualsevol obra d’art. Sabem que el món audiovisual s’ha convertit en un entreteniment més que en un art, però no seré pas jo el que vagi a assenyalar quines obres han de ser situades a cada categoria. De l’única cosa que n’estic segur és que Cruel Summer no passarà a la història ni per les interpretacions dels actors i actrius, ni per la qualitat de la fotografia o de la il·luminació ni per tenir un guió exigent i treballat. De fet n’estic segur que serà com un amor passatger d’estiu, d’aquells que s’obliden al cap de poc temps. I si en parlem és per la forma, per la distribució temporal de la narrativa. En aquest aspecte tampoc podem dir que siguin originals i els únics en fer-ho, però el seu mèrit és que han preferit tres línies temporals paral·leles que no pas els flashbacks constants d’altres sèries. Cada capítol se centra en un espai temporal concret de l’any, però de tres anys diferents, comencem a principis d’estiu i acabem a la tardor, seguint el creixement dels personatges paral·lelament. 

Aquesta manera de narrar ens permet veure l’evolució de cadascun dels protagonistes, fet que els hi fa guanyar importància, i genera misteri perquè t’anticipa alguns aspectes que en la línia temporal pretèrita encara no han succeït. No patiu que no es necessita un llibre d’instruccions com passava a la sèrie Dark, no hi ha tanta complicació. Ens ho posen molt fàcil, perquè no ens hàgim de trencar el cap. El primer capítol ens situa de ple en l’edat dels protagonistes i el clima que es repetirà en cada any, el 1993 és lluminós, l’adolescència desenfrenada, els canvis hormonals a flor de pell, les ganes de viure intensament, tot groc! El 1994 va agafant tonalitats blaves, perquè el “blue” ens acosta a la tristesa, a la pèrdua, per desembarcar l’any 1995 amb el negre de fons, on aflora la mentida, l’engany i la revenja.