Sinopsi: Al matí de l’11 de setembre del 2001 l’avió United 93 surt de Nova York en direcció San Francisco. Sembla un dia tranquil, no hi ha res que faci sospitar que alguns avions de passatgers seran segrestats simultàniament per cometre atacs terroristes. 

Cinc anys va tardar el cinema americà a realitzar un film que expliqués la tragèdia dels atacs terroristes de l’11S amb una credibilitat dolorosa. Segurament el millor director possible per fer-ho era Peter Greengrass, que per desgràcia en la descripció de l’atemptat d’Utoya, a Noruega l’any 2011, no va tenir tant encert i ens va oferir un producte menor anomenat 22 July. Però això és un altre tema, avui parlem d’una de les obres mestres del cinema, i no només per la capacitat de mostrar el terror en un film claustrofòbic i angoixant, sinó que també perquè explica tot allò imprescindible que va succeir durant el matí del dia dels atemptats. Greengrass es capaç de crear un film que dura exactament el mateix que els atacs, per tant vivim a temps real tot el que va succeint, i això encara fa que ens endinsem dins la trama i no quedem abduïts pel que vivim.

M’agradaria que alguna persona sense record d’aquell dia, ara ja n’hi ha molts, miressin la pel·lícula sense saber ja que passarà, sense utilitzar totes les imatges d’un dia inoblidable per la majoria de la població occidental d’aquell moment. No conec ningú que tingués una edat adulta en el moment de caure les Torres Bessones de Nova York que no recordi on estava quan va succeir. 

El film es divideix en tres parts ben diferenciades, tot i estar ben connectades. Arrenca mostrant un matí normal en les tasques rutinàries de l’aviació: pilots, hostesses, mecànics… preparant el vol. Els controladors aeris mirant per la pantalla tot de números i fletxetes difícils d’entendre i els que manen fent reunions per mirar de rebaixar al màxim la factura de les despeses. Tot sembla tranquil, avorrit fins i tot. La segona part accelera la trama quan detecten que un avió (Vol 11) no contesta a les peticions dels controladors. A partir d’aquí vivim el caos més profund del sistema americà, el descontrol, l’angoixa per allò desconegut que mai havia de passar, que era impossible que passes. La sorpresa de tothom i la falta de coordinació es fa palesa en aquest part del film. Xoca el primer avió a la torre nord i es desencadena primer la incredulitat, arriba la por i l’esperança que es tracti d’un fet fortuït . La part final del film és la mitja hora llarga en que els passatges del vol United 93 prenen consciència que el segrest no acabarà en una pista d’aterratge amb un rescat, sinó que s’estavellaran en algun lloc, com ha passat amb els altres avions. En aquest moment, encara que nosaltres ja sabem el fatídic final, encara mantenim el desig de que puguin arribar a la cabina del pilot i fer aterrar l’avió. 

Greengrass demostra ser un crack en la direcció i guió, amb un gran equip de muntatge d’una pel·lícula que és capaç de distreure, de mantenir a l’espectador enganxat a la butaca i de fer crítica de tot plegat, començant pel terrorisme i acabant per la defensa dels Estats Units.

La Frase, el Frame i l’Espòiler: En aquest cas coincideixen, perquè la frase és el silenci final del film, quan després d’estavellar-se l’avió queda la pantalla fosca, en negra, i els pocs segons que dura et deixen amb l’únic so dels batecs del teu propi cor.