Fa temps, molt temps, en un blog llunyà en el qual érem molts els que escrivíem alguna cosa, es va escollir com a representant masculí dels Bastards en Christian Bale, tot i que tothom de l’equip bastard estem obsessionats amb Nicolas Cage, però no queda gaire bé dir-ho públicament. Ara que estem de cap i caiguda ho podem reconèixer obertament, sense amagar-nos i sense embuts. Un actor que havia de ser el primer Superman i que ha anat buscant el seu lloc en el món audiovisual fins que fa uns anys l’ha trobat. Ell fa de tot sense mirar guions, pressupostos, directors i acompanyants, i és l’únic que ha creat una marca personal, quan estrena un film tothom diu: “Vaig a veure la nova de Nicolas Cage”. D’aquesta manera ens anem empassant tots i cadascun dels productes que fa, siguin un merdós de dimensions descomunals o no, tant és, el més important és veure a Nicolas Cage.

Pig (Michael Sarnoski, 2021) sembla, a priori, una nova pel·lícula d’acció que repeteix els exitosos esquemes de John Wick (Chad Stahelski, 2014) i de The Rover (David Michod, 2014): al personatge principal li segresten, maten o roben, al seu estimat animal de companyia i es veu amb l’obligació de venjar-se. Comença una recerca de culpables que va incrementant el nivell de violència fins a la fi, que normalment frega la tragèdia. El punt de partida de Pig és aquesta i quan ja veus a venir que Nicolas Cage serà un antic militar o agent hiperpreparat per la lluita cos a cos els guionistes ens regalen una nova mirada, convertint la trama en un drama familiar d’allò més interessant. 

Més enllà de saber, veient el film, que el mercat de la tòfona és molt lucratiu, també ens endinsem en l’àmbit de la pèrdua, de les relacions familiars i de la importància dels sentits (gustatius, sobretot). Els altres sentits també hi apareixen, des de l’olfacte de la truja per trobar tòfones o de la tufa que intueixes quan veus la brutícia que envolta la còrpora d’en Cage. El tacte ens transporta a la rabia, al desfogament visceral per sanar la frustració i l’odi en una pallissa que sembla inacabable. La vista és allò que no ens ensenya, ho fa al revés, el més important no es veu. Sarnoski decideix amagar els dos personatges principals del film, l’esposa d’en Cage i la mare del jove acompanyant d’aventures. La primera intuïm que va morir fa un temps, la segona sabem que està ingressada en un centre hospitalari sense possibilitats de cura. La relació d’ells dos amb elles esdevé l’eix central del film. Pel que fa al gust, ja ho descobrireu, però és aquell sentit que ens pots transportar a molts records, alguns dolorosos, com li passava a Proust amb la magdalena o amb el crític gastronòmic de Ratatouille. 

Em descuidava d’una cosa, que potser no creureu, però us juro que és veritat, en Nicolas Cage fa un paper contingut, sense cap ganyota ni exageració. Sabia que no us ho creuríeu.