MENU

21 setembre, 2021 Comentaris (1) Visualitzacions: 1670 Cinema Lluís Simon

Títol
Dune

Director
Denis Villeneuve

Actors
Timothée Chalamet, Rebecca Ferguson, Oscar Isaac, Josh Brolin, Jason Momoa, Stellan Skarsgård, Zendaya, Javier Bardem, Sharon Duncan-Brewster, Charlotte Rampling, Chang Chen, Stephen Henderson, Dave Bautista

On veure-la
Als cinemes

No passa cada segle que el teu autor cinematogràfic preferit dels últims temps, o en el teu Top 3, agafi precisament una de les teves obres de capçalera per donar-li la seva pròpia visió

Puntuació

10

‘Dune’: el retorn de l’imperi

Dune i el cinema. Una relació d’amor i odi. És la novel·la de ciència ficció més venuda de tots els temps i l’objectiu de portar-la a la gran pantalla ha perseguit des de temps immemorials a gent ben diversa. Tot va començar amb l’aliança impossible entre l’il·luminat Dino de Laurentis i el visionari equivocat, David Lynch; va seguir amb la bogeria psicotròpica d’Alejandro Jodorowski i ha acabat, de moment, amb l’obsessió d’un dels grans cineastes del nostre segle, Denis Villeneuve. D’aquesta manera el quebequès completa o ho intenta (falta gravar la segona part) la seva trilogia amb Arrival i Blade Runner 2049, incompresa aquesta segona però visualment espaterrant un cop revisada pertinentment just el dia abans d’assistir a l’estrena de Dune. Costava dormir per l’excitació perquè amagar-ho.

No ha estat fàcil que el film hagi arribat viu al setembre del 2021. Hi ha hagut incomptables ajornaments per la pandèmia, tancaments de sales, discussions acalorades per la durada final d’aquesta primera part i també pel temor (gens infundats) dels productors que Villeneuve convertís la pel·lícula en slow cinema i foragités l’audiència de les sales. O pitjor, que l’experiment se li escapés de les mans com a Enemy, obra totalment apocalíptica i malaltissa tot i que és impossible no quedar fascinat per les imatges malgrat que és del tot impossible discernir la metàfora de tot plegat.

No passa cada segle que el teu autor cinematogràfic preferit dels últims temps, o en el teu Top 3, agafi precisament una de les teves obres de capçalera per donar-li la seva pròpia visió, juntament amb el guionista Jon Spaiths, un estudiós de l’univers que envolta la saga. De fet, prepara una sèrie de televisió quan s’hagi pogut rodar i estrenar la segona part. Però aquesta ja és una altra història.

El respecte de Villeneuve pel llibre és absolut, també en el disseny de producció amb detalls que molts trobaran poc rellevants, com la relació de la casa Atreides amb la cultura dels toros. No és una cosa menor. Heus aquí on Dune, llibre i film, beuen directament de la gran font de la literatura occidental. I no parlo de la bíblia, tot i que Paul podria ser (o serà?) el messies que esperen fa segles, sinó de les llegendes, mites i herois (alguns reals) que van sorgir del nostre Mediterrani milers d’anys enrere. L’odissea (mai més ben dit) de l’hereu Atreides no està tan lluny dels poemes d’Homer amb noms que han perdurat en l’oceà del temps, com Odisseu o Aquil·les, tot i que en la primera part la vida de Paul s’assembla molt més a la d’Alexandre el Gran per la mort del pare (Leto) en mans de l’enemic, el joc de traïcions, el rol de la mare i les supersticions de les quals està rodejat més la temptació que té de governar, ja sigui des de Macedònia (o Arrakis) tot el món (o univers) conegut. El flash forward d’ell mateix veient-se al capdavant d’un exèrcit imperial governant com un nou Hitler de les galàxies és formidable i terrorífic al mateix temps.

Aquest neoclassicisme imperial que impregna tot el llibre (clàssic en la ciència ficció retrofuturista) i el film és el decorat estètic idoni per parlar de coses encara més rellevants just quan es va escriure Dune el 1965 i que han perdurat fins avui mateix: imperialisme occidental, poder econòmic i religiós i sobretot ecologia, de la qual Herbert n’era un gran defensor i expert. “Els Harkonnen se n’han anat, quina serà la propera potència que ens ocuparà?”, diu la guerrera fremen a l’inici del film. Una frase que resumeix la situació de molts països del tercer món als anys 60. L’espècia d’Arrakis era el petroli dels països àrabs. Per això els fremen son com son, nòmades del desert en defensa de la seva pròpia identitat davant d’uns invasors que, per ells, son tots iguals. I al costat, tenen els cucs figures que per a la resta de l’univers són mitològiques però que ells “controlen”. O gairebé.

Villeneuve té la seva pròpia experiència en “qüestions” religioses en el retrat incendiari que va fer del conflicte del Líban a Incendies. Herbert, per la seva banda, segur que va quedar atrapat per Lawrence d’Aràbia, estrenada el 1962. Un occidental posant-se al capdavant de la rebel·lió àrab. Era una imatge massa potent com per desaprofitar-la i no veure en Paul també un alliberador romàntic. Lord Byron, per no anar més lluny, va morir defensant la independència de Grècia. L’escena de Paul aterrant a Arrakis i escoltant, de fons, com milers de veus criden, o això sembla entendre, un nom que podria ser el seu en un idioma mil·lenari és captivadora.

La principal llicència de Villeneuve respecte l’obra original és la figura de Chani (Zendaya). Era un fet que em tenia intrigat en veure els primers avançaments. En el llibre no apareix, com a guerrera, fins la segona part i les visions de Paul no l’inclouen expressament. Ara bé, cadascuna de les seves imatges posa la pell de gallina per contrast. És un dels elements per evitar que la fredor perfeccionista de Villeneuve acabi amb qualsevol rastre d’emoció dels seus personatges. Per cert, extraordinària Charlotte Rampling com a bruixa tètrica de la casa Bene Gesserit. Els que espereu sentit de l’humor aquest no és el vostre mon. Hans Zimmer també sabia on es ficava. Res de simfonies melòdiques. Es va haver de posar en la pell de l’islandès Jóhan Jóhannsson, mestre de cerimònies de Sicario i Arrival i que va morir quan parlaven del projecte, per percudir sobre les imatges amb sons tribals, música electrònica i sons tenebrosos que amenacen en qualsevol moment amb un esclat de violència o que acompanyen un primer pla sobre l’home, l’heroi, i la seva circumstància.

Puntuacio

10

No passa cada segle que el teu autor cinematogràfic preferit dels últims temps, o en el teu Top 3, agafi precisament una de les teves obres de capçalera per donar-li la seva pròpia visió

Títol
Dune

Director
Denis Villeneuve

Actors
Timothée Chalamet, Rebecca Ferguson, Oscar Isaac, Josh Brolin, Jason Momoa, Stellan Skarsgård, Zendaya, Javier Bardem, Sharon Duncan-Brewster, Charlotte Rampling, Chang Chen, Stephen Henderson, Dave Bautista

On veure-la
Als cinemes

Un comentari a ‘Dune’: el retorn de l’imperi

  1. Francesc Morales ha dit:

    Si que hi ha algun toc d’humor a la pelicula, com ara la conversa entre Duncan Idaho i Paul Atreides sobre els musculs d’aquest ultim, o quan li demanen a Gurney que somrigui.