Ara que la majoria de la població va acabant les vacances podeu recuperar una de les sèries de l’estiu a HBO, The White Lotus, escrita, creada i dirigida per Mike White. Consta de només sis capítols d’una hora cadascun i ens explica les vacances d’uns quants inquilins d’un resort a Hawai. Hotel i spa al ben mig del paradís terrenal, amb totes les comoditats imaginables i el luxe que t’ajuda a desconnectar de la realitat quotidiana. Però clar, a tot arreu hi ha més d’una realitat. Heus aquí l’encert de la sèrie, que recupera aquell esperit de rics i pobres, dels que paguen i els que els serveixen, que trobem a sèries angleses com A dalt i a baix (1971-75), Downton Abbey (2010-15) o a la pel·lícula Albert Nobbs (2011). En totes elles ens mostren com els rics també ploren i pateixen, tot i estar podrits literalment de diners ,mentre que la classe obrera els serveix amb un somriure perquè la qualitat de ser un súbdit està tant integrada que costa desprendre’s d’ella. Us proposo una radiografia dels Rics i després dels Pobres, sempre des de la dicotomia que mostra la sèrie, no pas del que ens trobem a la realitat. Això és ficció i tota semblança amb la realitat és pura coincidència, no ho oblidem.
Els rics arribem a la illa carregats d’expectatives i d’il·lusions, però també amb aquells petits traumes característics que els fan comportar de manera prepotent, exigent. Alguns també poden confondre i fer pensar que són persones altruistes i solidaries. El temps posa a cadascú al seu lloc i al final la diferència de classe manté a tothom al seu lloc. Segurament recordeu Parasite (2019) el magnífic film de Bong Joon-ho en la que veiem com cada escaló social maltracta al immediatament inferior, doncs a White Lotus també hi trobem un petit exemple.
L’equip dels rics el formen: una parella que s’acaba de casar, ell ric per tradició familiar, ella nova rica per la unió matrimonial. Una dona sense parella que vol fer un homenatge funerari a la seva mare. Una família tradicional, home i dona amb fill i filla adolescents, la filla ha portat una amiga i el fill es mostra solitari i enganxat a les eines virtuals.
Els pobres, és a dir els treballadors de l’hotel, reben amb l’alegria que els pertoca als nous turistes i intenten fer que l’estança a la illa sigui d’allò més plaent. En alguns moments els veiem captivats per l’aura de riquesa i de projectes de futur que els hi poden aportar els diners dels hostes, i en d’altres exploren la ràbia de les exigències, a voltes poc raonades, dels mateixos. Si tornem a referir Parasite ja sabreu que els plans dels pobres mai, però mai, acaben bé.
L’equip dels pobres el formen: el gerent de l’hotel, educat, actiu, exalcohòlic, amb dificultat per gestionar les irreverències d’un client. L’encarregada de l’Spa, delicada, atenta, empàtica, il·lusionada, i amb un lliri a la mà, o dos. Un cambrer aborigen que a més de servir taules també fa balls tribals pels colonitzadors i que s’enamora d’una noia de l’altre bàndol. Si hagués llegit Romeo i Julieta hauria anat previngut.
Per cert, la sèrie arranca amb la imatge d’una caixa de morts que carreguen a l’avió, qui serà el mort? Aquest misteri es resol al final de la sèrie, un final que et deixa un mal regust de boca perquè en el fons som bona gent i volem el millor per tothom.
