Cry Macho és la darrera pel·lícula de (i també amb) Clint Eastwood. Un film crepuscular molt emparentat amb anteriors propostes (Gran Torino, Mula…) del director. El film és l’adaptació d’una novel·la de Richard Nash, a l’inici ens mostra a ritme de Find a New Home de Will Banister, els paisatges desèrtics texans on viu Mike Millo (Clint Eastwood), una decrèpita nonagenària antiga estrella dels “rodeos”, acomiadada del ranxo on exercia de domador, que es veu obligada a retornar alguns favors del seu antic cap, anant a Mèxic a rescatar a Rafo (Eduardo Minett), el fill d’aquest de la custòdia d’una mare despreocupada que suposadament el maltracta de manera sistemàtica. Val a dir que el guió decau en alguns moments del metratge i que alguns personatges estan tan estereotipats com mal perfilats. La mare és una narcotraficant amb un punt de nimfomania que frega l’esperpent, també ho són els sicaris que la defensen, altres moments és poc versemblant el transcurs mateix de l’acció per l’estat físic del protagonista. Tot i aquests defectes evidents, el film és una “road movie” amb tints de western perfectament rodada per algú que coneix l’ofici i els gèneres, amb seqüències banyades de llum, una càmera reposada, plans mitjans i primers plans que perfilen els personatges, bones transicions i un fantàstic acompanyament musical.

El film contraposa la joventut impulsiva amb la decrepitud conservadora de la vellesa. Els dos personatges es contrasten i Mike deixa anar aforismes interessant com la idea que el mascle valent és alguna cosa que ha passat a la història. Mike també parla del pas del temps, a totes les seqüències es mou de manera cansada, un cansament que no només ens el mostra com a físic sinó també com a existencial. Amb fatalisme en un moment determinat diu “Jo no puc curar la vellesa” i de ben segur és per aquest motiu, per la seva pèrdua d’energia i la limitació de moviments que donen els anys, el film no acaba amb una explosió de violència sinó més aviat amb el suspens latent d’aquell que sap que el persegueixen.

Finalment arriba el retorn allà on un descobreix que vol passar els darrers anys, en aquest cas ballant un bolero amb algú amb qui vols estar. Esperem que l’últim ball del film no sigui el darrer d’Eastwood. Encara que aquesta no sigui una de les seves millors pel·lícules, el seu cinema continua essent interessant i en aquest cas també ens desperta una tendresa estranya, una tendresa per algú de més de noranta anys que encara ens vol explicar moltes coses.