Els temps canvien. Molt, des que Ian Flemming va vestir a principis dels cinquanta un del personatges literaris més iconogràfics de la història del cinema: James Bond.

A la pantalla en farà seixanta l’any que ve i, és clar, des d’aleshores l’agent secret 007 al servei de sa majestat britànica les ha vist de tots colors: ha viscut des de la Guerra Freda a una societat abocada al món digital i se les ha vist tant amb espies soviètics, com amb criminals i sicaris de societats ocultes amb intencions més que sinistres. Matar a sang freda per ordres superiors no impedeix que Bond, James Bond, hagi esdevingut un gentleman i un sibarita per excel·lència. Tot un senyor i un truà, com cantava aquell…

Però tornant al principi, si tot un Clint Eastwood ha sabut adaptar-se constantment als nous temps amb 91 tacos, per què no un espia amb tant recorregut i mili feta? Això és el que es van proposar els productors, amb la filla de Broccoli al capdavant, quan va tocar fer el relleu a Pierce Brosnan, un bon Bond però amb pel·lícules més justetes que els seus antecessors.

En uns temps on els nous herois d’acció tenen més sensibilitat i unes maletes del passat molt feixugues per carregar, amb Jason Bourne i Ethan Hunt com a icones emblemàtiques d’aquest canvi d’era, a 007 només li quedava una opció: renovar-se o morir. Amb Daniel Craig va renéixer el personatge, d’una forma tan radical que va aixecar ampolles entre els que no van abraçar com sí ho vam fer molts altres una saga que tenia una intenció clara: deconstruir el personatge. Ni Ferran Adrià, tu! Els temps han canviat i en aquesta correcció que vivim ara aquell seductor cínic i misogin no tenia lloc.

En la trajectòria d’aquest nou Bond hi ha un punt d’inflexió i aquest és Skyfall, segurament la millor pel·lícula de les vint-i-cinc que s’han fet i amb la qual el personatge moria per després com l’au Fènix transformar-se en un altre home, conscient que tenia un pes del passat i uns fantasmes que el perseguirien eternament en descobrir que era un orfe. Paral·lelament, l’MI-6, els seus pares adoptius, es descomponien progressivament fins arribar a aquest últim capítol, titulat No time to die. Bé, tots sabem que Bond no morirà mai i que 007 és només un número, com deixen explícit en aquest colofó brillant dirigit per Cary Joji Fukunaga.

Amb No time to die ens trobem amb una inesperada quadratura d’un cercle que no presagiàvem quan el 2006 es va estrenar Casino Royale. Un excels (re)inici que ara clou amb magistralment aquest film que, tot just arrencar, ja te’l lliga amb la mort de l’estimada Vesper Lynd d’aquell primer film (titulat amb tota la intenció com la primera novel·la escrita per Flemming) i amb les últimes fuetades de Spectre donant pel sac. Quina obertura a Matera (Itàlia) per continuar divertint-nos a Cuba (un big aplause al personatge que encarna Ana de Armas on es percep la ploma de Phoebe Waller-Bridge) i passar per Jamaica, on sinó!, la illa d’on va començar tot. Del final no en farem spoilers, però sí dir que l’exagent 007 té temps per redimir pecats i perfilar un canvi vital que ves a saber com ho abraçarà el futur agent que l’ha de substituir. Amb Craig, ja no hi ha punt de retorn.

I aquí és per aquells qui hem abraçat els canvis que hem descobert un univers nou, del genuí regurgitat amb un farcit de picades d’ullets, referències i homenatges. Almenys tres de les cinc pel·lícules protagonitzades per l’actor britànic, ros i amb ulls blaus, esculpit pels déus de l’MI-6 per sortir il·lès de les batalles contra els agents de Spectre.

Un brindis per Craig, Daniel Craig, amb un Martini, agitat, no regirat, si us plau!