Sospito que en general les sèries catalogades com a comèdia tendeixen a ser considerades com un producte menor, com si tingués més valor encongir-nos el cor que no pas fer-nos riure, quan per a mi és molt més difícil. Així, ens apropem a obres de ciència-ficció o a distòpies futuristes com qui visita un oracle que li desvetllarà els misteris de la humanitat, mentre que n’esperem ben poc d’una comèdia protagonitzada per dos senyors que donàvem per jubilats i una jove que també és cantant pop. Al final, resulta que l’oracle estava tancat per vacances i l’obra definitiva sobre l’existència humana ens decep enormement, però aquella petita història que només ens volia fer somriure podria acabar entre el millor de l’any.

Efectivament, Only murders in the building semblava una proposta exclusivament dedicada a la nostàlgia de dos velles icones de la comèdia (Steve Martin i Martin Short), però setmana a setmana ha anat demostrant que és una història meticulosament construïda, que connecta de forma magnífica aquest classicisme i nostàlgia amb l’actualitat, acabant fa pocs dies amb un final perfectament calculat, que deixa les portes obertes a una segona temporada que ho tindrà difícil per superar-se.

La trama ens porta a l’Arconia, un luxós edifici de New York, on tres persones uneixen el seus solitaris destins amb l’objectiu d’investigar l’assassinat d’un veí i difondre les seves troballes en un podcast de “true crime”. Una peculiar història d’amistats inesperades, que avança a través del suspens d’un misteri i que va formant una mena de puzle on cada peça té el seu paper i acaba encaixant de manera meticulosa, creant una imatge tan bella com els títols de crèdit i tan evocadora com la música que els acompanya. Una imatge que creix gràcies a un disseny de producció que, lluny d’acomplexar-se per la poca varietat d’escenaris (la majoria d’escenes passen a l’interior de l’edifici), se n’aprofita i sap desenvolupar un imaginari molt personal i identificable que acaba sent un personatge més de la trama.

Més enllà d’aquest ambient captivador i d’una història ben explicada, la sèrie destaca també per unes interpretacions que saben trobar el to adequat en aquest ball entre la comèdia i el suspens, sense abusar de l’esperpent i recolzant-se en uns bons diàlegs. A banda del duo clàssic, que ens recorda que la veterania és un valor afegit, Selena Gomez dona un perfecte contrapunt de joventut i profunditat. Secundaris de luxe com Amy Ryan o Nathan Lane acaben de modelar un conjunt de personatges divertits i entranyables que són un dels motius perquè la sèrie atrapi.

En definitiva, Only murders in the building és una d’aquelles sèries que es fan un lloc entre el públic simplement perquè l’encerten en tot allò que es proposen. Encerta explicant una història senzilla però plena de detalls i picades d’ullet. L’encerta també en la creació dels personatges i en el càsting. I l’encerta idealment en la creació d’un ambient que recull tot aquests engranatges, creant una obra que funciona com un rellotge d’orfebre, precís, bell i absolutament necessari.