El nou film d’Antoine Fuqua, Infinite, planteja un univers en què la reencarnació és real i unes poques ànimes humanes tenen la capacitat de recordar les seves vides passades. Aquests infinites que conserven la memòria es divideixen en dos grups. Primer estan els nihilistes, que pensen que tot el maleït sistema està podrit i volen posar fi a la vida tal com la coneixem. Després estan els creients, guardians de l’eternitat que consideren que el seu coneixement és un bé preciós que s’ha d’utilitzar per a millorar la humanitat.

Amb aquest acte humanitari que estic fent d’escriure aquest article, m’he guanyat el cel. I és que us recomano fervorosament que no mireu Infinite. El film, que s’ha estrenat directament a Prime Video, no passarà a la història del cinema, ni tan sols a la de les pel·lícules. Com a molt, passarà a formar part de la videoteca dels avions o per omplir la pel·lícula dels millors moments de Mark Wahlberg, protagonista indiscutible de la història.

Wahlberg interpreta a Evan McCauley, un paio problemàtic amb un passat violent i un diagnòstic d’esquizofrènia que, un dia i és arrestat i rep la visita de Bathurts (un Chiwetel Ejiofor molt compromès amb el film) i que li explica que les veus que sent i les al·lucinacions que pateix no són signes de malaltia mental, són vestigis de moltes vides passades, cosa que explica que sàpiga parlar rus sense haver-lo estudiat o que sàpiga forjar antigues catanes japoneses.

Bathurts, per part dels nihilistes, i Nora (Sophie Coolson), per part dels creients, intentaran refrescar la memòria d’Evan per tal de recuperar Treadway, una misteriosa figura capaç d’eliminar tota la vida del planeta. I entre intent de refrescar i explicació sobre qui són els infinites tenim persecucions, lluites, salts, trets, bombes, avions… és a dir, tot el ventall que us pugueu imaginar en un film d’acció (menys extraterrestres, tot). Fins i tot tenim reminiscències de Matrix.

Una cosa que se li ha de reconèixer a Antoine Fuqua és que sap filmar l’acció. Anteriorment, Fuqua i Wahlberg van coincidir amb The Shooter, film que no està a l’altura dels films interpretats per Denzel Washington (Training Day, The Equalizer), però que es pot veure i revisar molt de tant en tant. El retrobament de Fuqua i Wahlberg no ha merescut gens la pena. Es produeix una gran violència frenètica, en part mitjançant muntatges destinats al lluïment de Wahlberg, i en part mitjançant explosives seqüències que presenten notables innovacions a les persecucions de cotxes com l’escena en què, en plena persecució, una vida passada de Wahlbeg trenca dos retrovisors amb un rajol llençat amb la roda del cotxe.

Poc més té Infinite. El guió de John Lee Hancock i Ian Shorr recicla les realitats d’Inception, la metafísica de Matrix i els assassins amnèsics de Jason Burne. Millor veure’n qualsevol d’aquestes que no Infinite. Encara que duri 106 minuts, la vida és massa curta, que jo no crec en la reencarnació.