Hi havia molta expectació entre els seguidors de The Sopranos per The Many Saints of Newark, una preqüela, en forma de llargmetratge, de la sèrie protagonitzada pel fill de James Gandolfini, Michael. El fet que David Chase fos el responsable del guió i Alan Taylor el director, donava encara més credibilitat a la proposta. Chase va ser el productor executiu de la sèrie i Taylor els directors d’alguns dels millors capítols. Però, és clar, tornar a l’univers dels mafiosos de Nova Jersei després de les antològiques temporades que ens va regalar la sèrie no era fàcil, el record de la sèrie és tan bo que era fàcil decebre als seus seguidors. I en part ha estat així i el film ha tingut una acollida dispar. A mi? Què voleu que us digui, ni decepció, ni fascinació, dues hores de diversió i bons moments de metratge que m’han enllaçat amb la sèrie i que m’han ajudat a acabar d’entendre alguns aspectes de la trama. Tot i no ser un gran film, s’ha de reconèixer que està narrada amb habilitat, rodada amb intenció, amb una fantàstica selecció musical i ben interpretada per la majoria del repartiment, però també és cert que el film no fa engrandir la llegenda de la sèrie i per tant des d’aquest punt de vista sí que és un punt decebedor. Aquest aspecte el podem aplicar també a la pel·lícula de Deadwood i a El Camino la pel·lícula derivada de Breaking Bad.

El que més sorprèn és que la trama no se centri ni en Tony, ni en el seu pare Johny, ni en el seu tiet Junior, ni en Paulie Gualtieri, ni en Silvio, sinó que opti per fer aparèixer com a protagonista aun personatge nou, Dickie Moltisanti (Alessandro Nivola) , el pare de Crisopher Moltisanti (Michael Imperioli) que en el film és el narrador omniscient i la veu en off que ens guia per la història. Dickie és l’oncle de Tony i és el personatge que el fascina i l’empeny a voler-se dedicar a la màfia. A més tots dos comparteixen trets de caràcter com la seva incapacitat per controlar la ràbia, la seva gelosia compulsiva i la influència paterna que no els deixa alliberar. Per tant el film té, aquí sí, l’habilitat d’explicar-nos qui va fer de Tony Soprano un cap mafiós i també de mostrar-nos el perquè de molts dels problemes familiars que assetgen al “Don” i el porten a fer un tractament de psicoteràpia per subsistir.

Doncs potser sí que n’esperava més, però la veritat crec que val la pena veure-la, sobretot si ets com jo, un admirador a ultrança d’una de les millors sèries que s’han emès mai per televisió.