Avui no caldrà que m’hi miri gaire a l’hora d’evitar espolies, tothom sap de què va Lamb i amb el títol, més o menys, ja ens ho explica. En aquest cas no ha sigut culpa de la traducció en castellà, com va passar amb La semilla del diablo (Rosemary’s Babe, 1968), tot i que alguna relació trobaríem entre els dos films. Però el referent més proper a Lamb és la, també, islandesa Rams (2015). De fet, ens situem en una regió molt semblant, amb una granja d’ovelles habitada per poques persones i que dediquen la vida a la cura i venda dels animals. A Rams la realitat diària es barrejava amb els perills de la natura i l’atzar, mentre que amb Lamb hem de fer un acte de fe i decidir participar del joc organitzat per Valdimar Johannsson.

Lamb ens proposa dues realitats barrejades, una part realista i una de màgica, que es relacionen perfectament, sense forçar cap situació més enllà de l’exageració del concepte màgic. Una jove parella viuen aïllats de les grans ciutats, es dediquen a la cria d’ovelles, es relacionen la majoria del dia en silenci, tenen integrades les tasques rutinàries i viuen sense sorpreses. Un bon dia una de les ovelles pareix una cria que, sorprenentment, té part de forma humana. La parella decideix criar a l’ovella-nena com si fos filla seva. Al cap d’un temps apareix a la casa el germà del pare, tot un personatge. L’ovella-nena va creixent en un ambient humà, però comença a notar impulsos animals i no sap com gestionar-los.

Per l’argument és difícil decidir si mirar la peli. De fet, només us hi podeu posar si sentiu curiositat de com s’explica tot plegat. El ritme és lent, les interpretacions sense estridències i una resolució que no deixa lloc a la imaginació. En canvi, pel que fa al drama sí que ens amaguen informació i ens deixen que anem descobrint les relacions familiars amb detalls, del tot explícits, això sí. 

Hi ha una cosa que volta pel cap des que l’he vist. Com pot ser que aquesta pel·lícula hagi guanyat el premi gros al Festival de Sitges? No hi ha acció, ni sang, ni terror, ni un guió rebuscat, ni grans actuacions, ni emocions exagerades, ni aquella sensació quan acaba que has gaudit de valent. És una pel·lícula acceptable, que passa bé, i prou. Ha d’estar molt fotut el Festival de Sitges si no ha projectat res millor. Ho hauré de preguntar a algú que hi hagi anat. Em fa la impressió que tot és magnífica fins a límits poc realistas, ni Lamb és una gran pel·lícula ni la interpretació de Noomi Rapace d’aquelles que recordarem durant temps. Hauríem de començar a utilitzar més matisos a l’hora d’opinar i no estar permanentment entre el blanc i el negre.