La trilogia original de La Fundació, d’Isaac Asimov, s’ha considerat durant anys la millor obra de ciència-ficció escrita. Es desenvolupa en un futur molt llunyà en el que la raça humana s’ha expandit per tot l’univers i té com a protagonista una ciència anomenada psicohistòria, que utilitza les matemàtiques per analitzar els comportaments de grans masses socials per predir el futur. Una història que comprèn milers d’anys i multitud de personatges que només hi apareixen per fer avançar una trama galàctica que s’atura poc en detalls i personalitats. Això també la convertia tradicionalment en una de les obres més difícils de traslladar a una pantalla, repte que la factoria Apple ha afrontat amb ample pressupost i grans expectatives.

Apple ja ens ha acostumat als seus impecables dissenys de producció, que aquí s’uneixen a un desplegament d’efectes especials i una fotografia que abanderen l’ambició d’un projecte que pretén ser la producció èpica de l’any. Estils i vestuaris específics per a cada grup de població, arquitectures brutals i panoràmics paisatges planetaris, ens meravellen en la construcció d’un univers que vol ser memorable i transcendent, que s’esforça a convertir cada fotograma en llegenda i aconsegueix formar un imaginari potentíssim que sovint esdevé el protagonista de la història.

És precisament aquesta transcendència freqüentment impostada la que impregna a uns personatges que a poc a poc anem coneixent en les seves elevades trajectòries, però les càrregues dels quals no arribem a compartir, o si més no, a entendre del tot. Uns personatges sovint condemnats a l’èpica i a les frases grandiloqüents, reforçades per veus en off de vocació filosòfica i algunes accions més efectistes que coherents. Figures en contrallum que busquen tant la magnificència i la postal vital que tendeixen a oblidar-se de la petitesa de la seva humanitat. Tampoc ens ha d’estranyar aquesta sensació de fredor i baixa empatia en un gènere sovint més centrat en conceptes universals i noves iconografies que no pas en els personatges i les seves interpretacions. Però a Foundation la tendència s’accentua per una sensació d’esforç constant i necessitat de significat que sospito vol emmirallar-se en la importància de l’obra en què es basa, traslladant la responsabilitat a les esquenes d’uns personatges fatigats i tristos, conscients de les giragonses d’un guió que aspira a tot i els exigeix massa.

Un guió que s’allunya de l’obra d’Asimov des del primer capítol, fet que cal agrair, ja que la fidelitat l’hagués condemnat al caos narratiu, però que en massa detalls fa dubtar si almenys l’essència de la psicohistòria es podria haver respectat una mica més. Així, la trama s’omple de trucs i enginys per donar continuïtat a certes figures protagonistes en els salts temporals, cosa que és lloable i comprensible, però que en algun cas com el de Gaal Dornick (Lou Llobell) acaba resultant forçat. El problema ve sobretot quan algunes de les digressions de la trama es recargolen de tal manera que deixen veure l’esforç ingent per omplir els buits narratius d’Asimov, però també d’actualitzar i crear emocions on no hi eren, acabant perdudes en un mar de bones intencions que no sempre resulten reeixides. Girs de guió moderns i sorpreses d’última hora que es barregen amb maldestres escenes d’acció i una mica de romanç injustificat, no fos cas que quedés algun perfil de públic sense complaure, encara que sigui a costa de diluir el missatge últim que sí que l’hagués fet transcendent.

Val a dir que aquestes contradiccions es compensen amb una magnífica part d’intrigues polítiques que explica la caiguda d’un Imperi, on es reflexiona sobre el paper de la religió, la puresa del poder hereditari o la por a la dissidència. Un tema que es va desenvolupant de forma pausada i intel·ligent, ajudat per les enormes interpretacions de Lee Pace (l’emperador) i de Laura Birn (una androide al servei de l’Imperi). És en aquesta trama on he trobat la grandesa que volien transmetre, on hi ha el significat històric d’una civilització en crisi que cerca el seu destí, que contrasta amb l’anècdota individual de la trama de Terminus, que em resulta artificiosa i posada al servei de la necessitat de metratge. Malgrat que al final es vulgui lligar tot amb una justificació poc convincent, la història ens deixa les portes obertes a un futur engrescador i que sembla que pot agafar dreceres interessants.

En definitiva, Foundation ens ha presentat una primera temporada irregular però prometedora, plena d’imatges belles i evocadores. Una primera entrega que amoïna per certes incoherències d’un guió que tendeix a fugir del missatge superior que suposadament vol transmetre, però que aconsegueix redreçar-se quan se centra en el que hauria de ser: una gran història que no afecta els individus, sinó a l’evolució històrica de la humanitat, amb les seves virtuts i defectes, però sempre global i inexorable cap al seu destí final.