L’icònic (o és mític?) concert de The Beatles al terrat d’Apple Studios, a Savile Row, de Londres, el 30 de gener del 1969 a migdia, va ser la darrera actuació pública de la banda. Aleshores, va ser una acció artística perquè va ser innovadora, perquè va provocar i perquè el veïnat conservador va demanar a la policia que els cancel·lés l’actuació.

Va ser la culminació d’un mes de feina, 22 jornades intenses, en què va passar de tot. Per començar, va sortir-ne bona part del material dels dos darrers discs: Let it Be i Abbey Road. Després, 60 hores de filmacions i 150 hores de gravacions d’àudio, recollits en aquells 22 dies llargs i ventosos. Un llargmetratge, Let It Be, de 80 minuts el 1970 i una sèrie, The Beatles: Get Back, de 468 minuts –set hores i tres quarts– repartits en tres capítols. Tot és meravellós. Ara em puc acreditar com a testimoni de les discussions, dels egos, de les ofenses, de les drogues, del mam, de l’estrès, de les ressaques, del sexe, dels sofriments, dels plors dels Beatles, del final de la banda.

El setembre del 1968, després de gravar el videoclip d’Hey Jude, amb públic, decideixen gravar el proper àlbum amb públic en viu i emetre’l en un especial de TV. Interpretaran cançons noves en directe, però no volen aquell públic de sempre, aquells crits histèrics que destorben. Les Get Back Sessions comencen el dijous dia 2 de gener del 1969. És el dia 1 per a composar 14 cançons en 15 dies i tocar-los en viu. El 18 de gener seria l’assaig general, i els dies 19 i 20, les emissions.

El productor d’Apple Films –avui Apple Corps Limited, per diferenciar-se de la tecnològica de Cupertino– te reservats els estudis de Twickenham per a partir del mes de gener del 1969. Ofereix el plató 1 als Beatles com a local d’assaig. Michael Lindsay-Hogg, gran fumador de puros, que els comparteix amb Paul, dirigirà els assajos. Lindsay-Hogg, director de cinema, teatre, tele i vídeos musicals, va empastifar de càmeres i micròfons el gran plató durant els assajos, per complementar l’estrena del nou àlbum amb especial que es titularia Get Back. Va fer una feina de Big Brother, d’espia, però va ser un intrús que ha deixat testimoni per a la història de la música. I així, com que tot va acabar com va acabar, amb el seu material en va fer el documental Let it be, amb els qual The Beatles van guanyar un Oscar a la Millor Banda Sonora, però ja s’havien dissolt, cap membre del grup va ser a Hollywood i Quincy Jones, que dirigia l’orquestra de la gala, va recollir l’estatueta.

Mig segle després Peter Jackson El senyor que millor resumeix
Peter Jackson bla, bla, bla, The Lord of the Rings.
Peter Jackson bla, bla, bla, They Shall Not Grow Old.
Peter Jackson el senyor que tan bé posa color a la història.

Peter Jackson agafa el material en brut de Michael Lindsay-Hogg, rodat en 16mm, el restaura amb un sistema innovador i bla, bla, bla, i en planifica una pel·li de dues hores i mitja per al cinema, però li surt un document tres vegades més llarg de l’anunciat: 7hores 48 minuts, que converteix en tres capítols llarguíssims, però meravellosos, a Disneyplus: 2h 37’, 2h 53′ i 2h 18’. Malgrat que ens permet més que saber, viure la veritat i poder-la explicar tal com va passar –casum, com m’emociono–, crec més que necessària una pel·li de dues hores i mitja per als no frikis.

I així surten coses molt bèsties, coses mai vistes, però intuïdes o filtrades. La bones males relacions. Les males bones relacions. La gelosia. El menyspreu. Els egos. La mor de Brian Epstein el 1967, els va deixar sense un pare, sense els manager que amalgama. Es representen sols, creen una empresa per atendre els seus negocis, Apple Corps Ltd. Apareixen les xicotes. Les noves parelles. John Lennon ha dirigit cap a Yoko Ono tot l’amor i el geni creatiu que abans compartia exclusivament amb Paul McCartney. Yoko i John són dos artistes, dos intel·lectuals molt poderosos, com revelen diversos documentals, en què destaquen Imagine o Love is Old You Need.

Sobre les parelles, és memorable l’inici del segon capítol, amb l’estripada que fa en Paul de la relació intensa de Yoko i John. Des del minut 1 al costat d’en John hi té la Yoko enganxada. Inseparable, es passa l’estona fent coses: fa mitja, cus, menja, remena papers, distorsiona.

Malgrat tot, es mantenen vives certes complicitats entre Paul i John, especialment en el domini de la banda. Paul fa de director i és torracollons i exigent; és un pencaire que es carrega els grup a l’esquena. El naixement de Get Back és acollonant; en Ringo, que l’admira, i en George queden bocabadats; en John no ha arribat.

John és bromista àcid. Ringo Starr s’ho mira de lluny, és dolç i bromista. George Harrison voldria ser del nucli creatiu. És un místic flower power, que ha madurat i pot volar sol, i se sent menyspreat. Per cert, de la mateixa manera que Yoko és a l’estudi, en un racó hi ha un hare krishna, que acompanya George. Precisament, se sent menyspreat, collonat per John, que parla de les Harrisong, que li diu que fa peces cursis.

El setè dia de rodatge, a l’hora de dinar del divendres dia 10 de gener del 1969, George deixa el grup molt emprenyat; se sent sol, i els altres dos, tot i composar sols, continuen sent equip. Amb Paul, s’ofèn perquè li diu com ha de tocar? O amb John, perquè se’n riu d’ell? Se sent desplaçat i se’n va.

Quan John, Paul & Ringo decidexen trobar-se amb George, és emotiu. Sembla ficció, però és real. Si no fos gravat, pensaries que és mentida. Llàgrimes i ungles mossegades. Acaba el primer capítol. Del segon és reveladora la conversa entre Paul i John, enregistrada amb uns micros amagats, sobre egos, sobre la fugida de George, sobre els retrets de John a Paul. En aquest segon capítol, tot és un ascens emocional, però amb la por permanent per veure què passarà. El dia 13 de gener del 1969 Michael Lindsay-Hogg assegura que té un documental molt bo si no es talla res, però fa 50 anys li fan retallar la fugida de George de la seva pel·li de 80 minuts.

Què té de bona la sèrie? Que és un documental cronològic. El muntatge és net; només s’ha netejat el so i la imatge, i s’han sincronitzat, amb addendes per situar el moment o per incloure explicacions de comentaris que avui no s’entendrien. Que el teclista Billy Preston va ser el 5è beatle. Que eren gran músics, especialment quan fan versions o jams, que els encantava la música que es començava a fer i que admiraven els grans intèrprets i compositors.

Peter Jackson retalla i remata la gran jugada de Michael Lindsay-Hogg. Una obra mestra que mostra com eren The Beatles i ajuda a entendre com van acabar i perquè eren quatre nois insubstituïbles. Quatre nois que es van fer grans i continuen sent vius i els més grans ever.

No cal que t’ho expliqui ningú en aquesta sèrie saps ben bé què va passar i tu podràs explicar perquè ho has vist com a testimoni, diferit en 50 anys.

Van gastar film, però va pagar la pena.