Finalment, s’ha acabat La casa de papel. La cosa ja no donava per més, de fet potser no donava per a tant, però han sabut aguantar abans que el públic no es cansés d’una trama que s’allargava i perdia gust, com un xiclet que el tens voltant entre les dents durant tot el matí. El mèrit més gran és aconseguir un equilibri entre el drama i l’acció que no et fes canviar de canal. Un producte així només pot estar a Netflix, perquè en una televisió convencional no t’esperaries els set minuts de rigor per continuar veient com d’enamorats estan en Denver i l’Estocolmo, ni com un flashback ens envia a un sopar entre en Belin i en Palermo (pobret, ben ensigalat ell i sense ser correspost). Ara que hi penso, potser hi ha alguna persona que mirava la sèrie per la part dramàtica. Us haig de confessar que, per mi, eren escenes insuportables, en algun moment he tingut la temptació d’utilitzar el botonet d’acceleració d’escenes, que encara no he fet servir.

Els darrers capítols de la cinquena temporada, que són els que ens ocupen, s’han ordenat de manera impecable. Ja ha mort tothom que havia de morir i no podien fer que la tragèdia aparegués de nou la història, s’havia de fer content a tots els fans. I com fer-ho? Donant a tothom allò que vol: un final feliç.

Si ho mirem en òptica espanyola, no hem de descuidar què la trama España, amb ñ, és el personatge central de tot plegat. Ens presenten un país corrupte, amb un servei policial i militar nefast, carregat de psicòpates i personal amb gestió emocional limitada. L’opinió pública fàcilment manipulable pels mitjans de comunicació i una població que ràpidament es posa a favor del que està contra l’estat, ara bé no aquesta població com a molt traurà unes pancartes al carrer i farà quatre crits, no li demanis res més. Els lladres, que són més intel·ligents que els polis, només han de mirar de lluny, interpretant el país en el qual viuen i en el que cometran l’atracament. D’aquesta manera res pot sortir malament. L’enemic és España, amb ñ, i si el coneixes el pots derrotar.

Els guionistes han fet el mateix amb els espectadors. Ens coneixen a la perfecció, a uns ens agrada l’acció, la planificació de l’atac, a d’altres el drama i l’amor, a alguns els balls sensuals, a d’altres els personatges histriònics, a uns quants els elements patriòtics i a molts els referents nostàlgics. Per aquest motiu a tots ens agradarà alguna part, però també ens defraudarà en alguns aspectes, després ja serà qüestió de posar sobre la balança què guanya. En el meu cas no n’hi ha hagut prou amb les escenes del robatori, sort que ja s’ha acabat La Casa de Papel. A veure com arrenca l’spinoff d’en Berlín, hi poso tan poc interès que potser m’agrada i tot.