Gener de 1990. En vuit dies, el dramaturg Jonathan Larson complirà trenta anys, i no està massa entusiasmat. Alguns dels qui admira ja han aconseguit molt abans de fer els trenta. Mentrestant, l’únic que Jonathan ha aconseguit és una enorme pila de cartes de rebuig de productors i companyies de teatre i una altra pila de cartes d’avisos d’impagaments i de talls de subministraments… Si això no canvia aviat, passarà de ser un escriptor que serveix taules a un cambrer amb una afició.

Així comença Tick Tick… Boom, la molt brillant adaptació a la pantalla gran del musical semiautobiogràfic de Jonathan Larson, més conegut per haver escrit el musical RENT, que explorava la vida de l’East Village en mig de la crisi de la SIDA, que capta brillantment la lluita artística i dissecciona el procés creatiu, mantenint-te al sofà de començament a fi.

Quan coneixem a Jon, aquest té les esperances posades en Superbia, un musical de rock distòpic, adaptació de 1984 de Gerorge Orwell, que ha passat els últims vuit anys escrivint i reescrivint. Però un número clau se li escapa i, per molt que ho intenti, la melodia no li surt.

Mentrestant, el seu amic d’infància i company de pis Michel ha renunciat al seu somni de ser actor i ha acceptat una feina en una empresa de publicitat. La seva xicota Susan, una ballaria a qui una lesió l’hi va estroncar un futur brillant, es planteja acceptar una plaça de professora en una altra ciutat. I el seu amic Freddy, que és seropositiu, té greus problemes de salut.

Les angoixes personals i professionals de Jon segueixen apareixent mentre es prepara per al taller de Superbia, amb l’esperança que finalment algun estudi de Broadway el vegi i li doni l’oportunitat que tant busca. Però el temps passa, el rellotge avança, i ha de decidir si ha de seguir amb la seva passió o bé renunciar-hi per una vida més estable.

El director Lin-Manuel Miranda, que ja va fer un magnífic treball escrivint el musical Hamilton (que podeu veure a Disney+), utilitza un escenari lleugerament arreglat amb un piano i un conjunt de vocalistes, per fer que Larson, o cosa que és el mateix, Andrew Garfield en el paper de Larson, sigui el conductor de la història. Larson comparteix històries sobre els seus esforços per a aconseguir que Superbia es completés i arribés als escenaris. Després de la transició a un número inicial molt divertit, 30/90, Miranda ens endinsa en les escenes més convencionals que descriuen la història i experiència de Larson, Pel camí, les escenes es converteixen en números musicals i els personatges exploten a cantar i ballar, amb Garfield al centre de gairebé tot.

I és que Andrew Garfield no representa Larson, sinó que es converteix en Larson. Ell sol porta el pes de la història, aconseguint la millor actuació seva fins a la data, almenys de les que jo l’hi hagi vist. I la bona feina de Garfield està acompanyada hàbilment per Alezandra Shipp, la xicota que balla. Per Robin de Jesús, un veterà de Broadway que ja va treballar amb Miranda a En un barrio de Nueva York, en el paper d’amic. Per Vanessa Hudgens, que es llueix en el duo amb Garfield. Judith Light i Bradley Whitford interpreten a l’agent de Larson i a Stephen Sondheim, respectivament. Richard Kind, Bebe Neuwirth, Chita Rivera, Joel Grey, Phillipa Soo o Phylicia Rashad són algunes de les cares conegudes de Broadway que apareixen en la cançó Sunday.

Tick, Tick…Boom té èxit no necessàriament per la música de Larson, sinó per l’energia que desprèn.