L’etiqueta que, des dels seus inicis, sol associar-se a qualsevol de les creacions que el productor, guionista i director James Gunn gossa presentar al gran públic és, sense cap mena de dubte, ‘entreteniment esbojarrat assegurat’. I per no trencar una dinàmica que ja és marca de la casa, la seva nova anada d’olla, Peacemaker, enèsima proposta dins aquesta moda de fer sèries d’universos superheroics que saturen les plataformes digitals, la majoria innecessàries, no podia ser menys. És més, m’atreviria a dir que, fins i tot, és un retorn en tota regla a les mateixes quotes de llibertat que el cineasta de Missouri devia tenir quan començava a dirigir subproductes a la Troma. De fet, amb l’estrena, el passat estiu, de la seva nova i exultant The Suicide Squad, Gunn ja avisava -no fos cas que algun despistat ho necessités- que el seu segell còmic i gamberro era aquí innegociable. I no només això, sinó que, a més, el film funciona perfectament, precisament com a presentació i capítol pilot de la sèrie que ens ocupa i del seu personatge principal, Christopher Smith, àlies ‘Pacificador’ (no confondre amb el d’aquell conyàs de pel·lícula protagonitzada per George Clooney i Nicole Kidman a finals dels noranta), una mena de justicier hispermusculat equipat amb un ridícul casc letal i un codi de conducta tan rígid com hilarantment contradictori que es resumeix amb el lema “La pau és el primer, i mataré tots els homes, dones i nens que faci falta per aconseguir-la”. Per no parlar de la seva obsessió per executar aquest ‘modus operandi’ sota l’emblema del colom de la pau… Meravellós.

Vistos els primers quatre episodis, la sèrie no només dona el que promet sinó que se supera contínuament amb escenes del tot impensables que la confirmen com una autèntica festa friqui, començant pels mateixos crèdits inicials, on tots els personatges es marquen un celebradíssim número musical que deixa a l’altura del detritus qualsevol altre número que pugui aparèixer a la nova West Side Story. I sí, ja em sé la coreo! Aquesta insuperable oda als openings com feia temps que no es veia, certifica Gunn, a més, com un autor de la mateixa corda de Tarantino, d’aquells que agrada, a través del seu cinema, redescobrir i reivindicar hits pop-rock d’ahir, avui i sempre, com el d’aquesta impagable i enganxosa peça d’obertura que és el Do Ya Wanna Taste It dels Wig Wam, i moltes altres. Però és que els diàlegs, els personatges hiperbòlics, les seves conductes absurdes, els efectes visuals, i fins i tot les aparicions de la mascota del nostre antiheroi, l’àliga Aguili, absolutament tot, balla al ritme passat de voltes, irreverent i diferenciador que marca la sèrie. Una impagable fornicació al crit de ‘llibertat!’, les lluites amb el nan esbirro Judomaster, les estúpides aportacions de Vigilante, o l’insert per error del pla detall d’un cony entre les imatges de l’informe d’una missió (sí, tal com llegiu), són proves evidents que no hi ha res susceptible de passar pel sedàs irreverent i caricaturitzant de Gunn. Fins i tot la diversitat i la inclusivitat passen per caixa a rebre allò seu, però també el racisme, el supremacisme, l’orientació sexual, la fatxenderia superheroica o les divergents ideologies polítiques s’erigeixen en punts aglutinadors d’una estupidesa humana sobre la qual Gunn ens proposa riure amb llibertat, mentre ell l’utilitza per dibuixar psicològicament, molt hàbilment, uns personatges tant entranyables com plens de carències i de matisos emocionals. I d’entre aquests personatges destaca sobre manera John Cena, la cirereta d’aquest ben trobat esperpent superheroic, un action man de sèrie B tirant a mediocre que demostra, aquí, unes qualitats interpretatives i còmiques encomiables. Poca broma. Sense oblidar Jennifer Holland, carisma absolut, ‘acting’ de caràcter, atractiu desbordant… Una alegria per la vista, en tots els sentits de l’expressió.

En resum, Peacemaker esdevé una sèrie de superherois atípica i fresquíssima inspirada en personatges secundaris i, sobre el paper, totalment oblidables de l’univers DC, que gràcies a Gunn, de nou, trenca la norma i es fa del tot entretinguda, per gaudir, i molt menys presumptuosa que la també recomanable The Boys. En el subconscient dels fans acèrrims de Gunn retruny aquella joia friqui titulada Super, film exquisit i divertidíssim que parodiava els superherois i que sens dubte li va obrir el camí definitiu a Marvel i els seus Guardianes de la Galaxia, i que ha reciclat i desenvolupat amb The Suicide Squad i Peacemaker. Gunn no només no perd el pols sinó que tot i sumar anys (en té 55!), segueix friquejant com el gran i autèntic putu bastard boomer que és. I Amén. La trama? Ah, sí… Doncs alguna cosa d’un grup d’agents especials reclutats per lluitar contra una conxorxa mundial orquestrada per una mena d’ultracossos a qui tothom diu ‘papallones’… Tot i que, sincerament, això és el que menys importa.